Una guerra civil. Una dictadura. Desenes de militats assassinats i centenars de represaliats pel franquisme. Una Transició i un règim espanyol blindat per un bipartidisme corrupte. Unió Democràtica de Catalunya ho ha resistit tot durant vuit dècades. Tot, menys la megalomania i la mà foradada de Josep Antoni Duran i Lleida.
Han estat els dinars de copa i puro en reservats de restaurants madrilenys i les estones als passadissos del Congrés, on Duran feia de lobbista del catalanisme moderat, el que progressivament va anar matant aquestes digníssimes sigles històriques, cabdals en la lluita antifranquista i la protecció de la llengua i la cultura catalanes en temps de repressió.
A Unió l’ha liquidada un home que va prendre el control del partit fa tres dècades i va mantenir la poltrona a base d’imposar la por entre els serfs a qui alimentava amb càrrecs en institucions controlades per CiU. A Unió l’ha mort la incapacitat d’un home per entendre i acceptar que l’estiu del 2010, amb la manifestació contra la sentència del TC contra l’Estatut, la política catalana mai no tornaria a ser com en les seves èpoques més glorioses a l’Hotel Palace, en què CiU estava convençuda que els catalans necessitaven un negociador a Madrid per ser influents. Fins que va aparèixer Albert Rivera amb una oferta molt més interessant, nacionalisme espanyol made in Catalolia.
A Unió no l’ha matat ni l’independentisme ni l’unionisme, com assegura la carta enviada a la militància, sinó el xantatge permanent a CDC i les relacions obscenes d’aquest cacic amb l’oligarquia madrilenya representada a la llotja del Bernabéu.
La mort d’Unió, més ben dit, de la UDC adulterada pel més gran professional de la política que ha conegut Catalunya, és també la mort de l’últim partit d’obediència catalana que es va negar a trencar amb el règim del 78. Fins al darrer minut de la seva vida, Unió s’ha agenollat per formar part del sistema corrupte i en fallida democràtica del PP, el PSOE i C’s.
I un resum curiós del final d’un partit amb 86 anys d’història: Una militant fidel fins al darrer dia a les sigles està inhabilitada per haver posat les urnes el 9N, i l’home que les ha trepitjades fins al darrer dia es passeja pels mitjans amb el seu llibre Un pa com unes hòsties. Valia la pena trencar-ho tot? Bona pregunta, que tot i que no es refereix a Unió, sinó als independentistes, els militants honestos del partit de Carrasco i Formiguera voldrien formular al senyor que va fer les maletes i els va deixar penjats amb un deute de 22,5 milions d’euros.
Publicat a El Món.cat
