No han passat ni vint-i-quatre hores i el debat mediàtic al voltant del 8 març ja no es centra en les reivindicacions del moviment feminista, sinó en la llengua de les pancartes que es veien ahir en les manifestacions. Milers de dones vam omplir els carrers perquè n’estem fins a la figa de discriminacions salarials, perquè tenim por que ens violin i ens matin, perquè veiem el perill de l’extrema dreta brandant la xenofòbia i el racisme sobre companyes racialitzades, perquè volem follar amb qui i com ens doni la gana, perquè reivindiquem el dret a decidir també sobre el nostre cos i les nostres vides, però no cal parlar-ne més perquè cantàvem contra el patriarcat en castellà. Ho recordo perquè em sembla que el temps de parlar de feminisme s’ha exhaurit i potser haurem d’esperar tres-cents seixanta-cinc dies. Són ganes de mirar cap a una altra banda i menystenir la força dels missatges.

Prepareu-vos perquè ara barrejaré peres amb pomes. En aquest país nostre la llengua occitana està doblement minoritzada, pel castellà, i atenció, també pel català. Malgrat l’oficialitat a tota Catalunya, encara és hora que es normalitzi el seu ús. I ho dic des del pírric 17% d’aranesos que la tenen com a llengua materna i lluiten contra l’assimilació lingüística. Uns quants occitanistes convençuts, fa anys que demanem que a les manifestacions nostrades s’inclogui l’occità, sense gaire èxit, per cert. Permeteu-me fer el trol una mica per evidenciar que el debat no és aquest. L’opressió de les dones va més enllà del nostre melic. L’errem si la llengua s’utilitza com a arma per a deslegitimar la lluita feminista, perquè és internacionalista, perquè és compartida, perquè és universal, perquè defensem drets i anem contra opressors.

Autocrítica. A la manifestació de Barcelona hi havia pancartes en castellà, sí. Molts dels lemes que es cantaven eren en castellà, sí. Tenim una sèrie de proclames habituals en les manifestacions feministes que hauríem de canviar. És tasca nostra buscar lemes i consignes en català (i en occità) i exercir una doble militància feminista i per la llengua. Hem de fer que sigui normal cantar contra el patriarcat en les nostres llengües pròpies. Hem de ser imaginatives i comunicadores. Hem de fer que les joves bilingües (o trilingües) prenguin consciència lingüística i trobin càntics en català que cobreixin les necessitats expressives en contextos informals. Ho hem de normalitzar.

Ara bé, és tasca de l’independentisme, al complet, dones i homes, veure que en les lluites compartides, i la de les dones ho és, es tracta de sumar, no de silenciar ni de dividir, es tracta d’implicar-se. I perdoneu però, sobretot, es tracta de deixar-nos parlar a nosaltres, i de fer callar als homenots de torn que essent uns masclistes ara ens donen lliçons de catalanitat. Noies, tenim deures. Nois, torneu al primer paràgraf d’aquest article i parlem dels nostres drets tot l’any.

Publicat a El Món.cat