Li hem sentit dir fa dies al vicepresident del govern espanyol que no mana prou. Es queixa Pablo Iglesias que els galons institucionals que porta gràcies als seus votants no són suficients per fer i desfer la realitat social conforme a la seva voluntat.

Contra el que podria pensar-se, el senyor Iglesias no es queixa del seu soci de govern i de les dificultats d’entendre’s amb la gent del PSOE. No. La queixa del vicepresident es fonamenta en el fet que existeixen contrapoders que sense passar per les urnes fan tot el possible per fer-li la guitza; sigui torpedinant les seves iniciatives legislatives o fins i tot buscant-li les pessigolles en assumptes que afecten la seva esfera privada. Entre aquests col·lectius organitzats que conspiren per fer-li la traveta cita els mitjans de comunicació, els grups de pressió de tarannà econòmic o la magistratura.

Si el senyor Iglesias hagués nascut ahir, entendríem aquest lament de ploranera. Però com que el vicepresident té una sòlida formació en ciència política hem de suposar-li coneixements sobre la importància dels contrapesos que escapen del control governamental per, des d’una estricta lògica democràtica de confrontació d’interessos i arguments, evitar-ne l’abús o torçar la seva voluntat per considerar-la equivocada.

Pablo Iglesias oblida, a més a més, que si és vicepresident és gràcies a l’artefacte polític que va poder quallar després del moviment del 15M, que precisament va actuar com un contrapoder –en aquest cas d’arrel social– per alterar l’agenda política dels governs d’aleshores. Ho va fer, tot sigui dit, aprofitant els mateixos mitjans de comunicació que al vicepresident tanta nosa li fan ara.

Per no amagar-nos en subterfugis direm que aquest lament de Pablo Iglesias oculta una visió autoritària de l’exercici del poder. Res estrany en la seva cultura política, d’altra banda.

La lògica té tres passos i és la que segueix: s’assenyala l’antic governant com a membre de la casta i enemic del poble i es promet canviar-ho tot per a bé un cop se l’hagi fet fora i sigui substituït per un mateix. Quan això ha passat, s’argumenta que els canvis que s’havien promès no són possibles, perquè el poder públic és massa dèbil per actuar com a motor de transformació. S’afegeix que la democràcia, en realitat, està segrestada i que els poderosos l’han buidada de sentit i a les institucions només hi queda el poder formal, no el real. Arribats aquí, es promouen les iniciatives legislatives que calgui per enfortir els poders del governant perquè tingui, ara sí, prou força per esborrar els altres contrapoders. No inventem res, aquest és un model ja experimentat i provat moltes vegades. Seria, posem per cas, el model les conseqüències del qual pateix ara mateix la bona gent de Veneçuela.

Els pobles –o els joves, els vells o qualsevol col·lectiu– són massa grans i plurals perquè ningú en pugui parlar en nom seu sense matisos

Les apel·lacions al poble, com a única font abstracta de legitimitat, són sempre perilloses i de manera conscient o inconscient no anticipen res de bo. Els líders del Procés català també n’han abusat i n’abusen des de fa temps. La dreta espanyola tampoc no n’és una excepció i es compten per infinites les apel·lacions al poble espanyol del qual ells en són els únics representants. Com si guanyar les eleccions, sigui per molt, sigui per poc, o senzillament tenir un grapat de vots a la butxaca, et converteixi en una espasa flamígera enviada directament pels Déus per esculpir el món al teu gust. Invocar el poble és la manera més fàcil d’abaratir el debat democràtic. Cal sospitar-ne sempre quan el nostre interlocutor ho ha convertit en hàbit.

La legitimació institucional de la violència que s’ha produït arran dels incidents protagonitzats per grups minoritaris en el marc de les manifestacions per la llibertat d’expressió pertany també a aquesta mirada certament pertorbadora sobre els espais de convivència.

Hem sentit les apel·lacions al poble o al jovent, agafats a l’engròs i sense establir cap diferència entre manifestants i violents, per justificar comportaments injustificables. S’ha actuat com si s’hagués fet realitat la pancarta que, d’un temps ençà, es veu a les manifestacions i que porta escrita la llegenda “El poble mana, vosaltres obeïu”. Talment com si estiguéssim en temps de la Revolució Francesa.

Justificant la violència –o trigant una setmana a desmarcar-se’n clarament–, els nostres governants sembla que hagin volgut fer cas a aquest mandat imperatiu d’una entelèquia anomenada poble. I fent-ho han oblidat una vegada més –i ja en van unes quantes– que el poble al qual diuen obeir ni és tot el poble ni n’és la part majoritària. És la que més crida, això sí.

L’any 2015, l’aleshores candidat a la reelecció a la presidència de la Generalitat, Artur Mas, va fer girar la seva campanya electoral al voltant de l’eslògan “La voluntat d’un poble”. Als cartells hi apareixia el candidat amb els braços ben oberts, com si en la distància volgués abraçar tots els catalans contra el seu pit. Al seu llibre de memòries publicat recentment reconeix que va ser un error, perquè a molta gent li va generar reticències observar tan clarament com pretenia identificar-se la voluntat sencera d’un poble amb un candidat.

Els pobles –o els joves, els vells o qualsevol col·lectiu– són massa grans, matisats i plurals perquè ningú en pugui parlar en nom seu sense introduir-hi matisos. Per molts vots que tregui a les urnes. Se’ls ho ha d’anar recordant a tots, perquè és ben bé cert que el poder, fins i tot quan es considera que no se’n té prou com és el cas de Pablo Iglesias, emborratxa.