És normal que ens sentim orgullosos dels nostres fills, germans o familiars que viuen fora del país i que hi treballen després d’haver passat una temporada estudiant un màster, un doctorat o simplement perquè han acceptat una feina millor que la que tenien aquí. Poder dir que tens algú proper treballant en una gran companyia, empresa o universitat fora del país dona valor a l’esforç que ha fet la persona i la família per incentivar la formació que al capdavall ho ha fet possible.
Agafant una nota oficial de l’Agència Catalana de Notícies, el nombre de catalans residents a l’estranger a 1 de gener del 2022 era de 357.011 persones, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). França, el Regne Unit, Alemanya i els Estats Units, els països on principalment hi ha la nostra gent.
Sens dubte, es tracta d’una xifra que, posada en el context global de la població catalana, ens ha de fer reflexionar sobre quina societat estem construint. Que un enginyer, en qualsevol de les disciplines, estigui treballant fora després d’haver-se format aquí és una bona notícia… relativa. I que s’ha de llegir pels dos vessants del que implica: l’orgull de ser un país exportador de talent i el fracàs de ser una societat que no genera prou espais on aquest es desenvolupi.
M’hi ha fet pensar el pla del Govern, presentat el passat mes d’agost, que fixa –no sé quina xifra és la bona– en mig milió la quantitat de catalans residents a l’estranger i proposa crear una comissió interdepartamental per fer viable el retorn del talent que tenim lluny de casa. Com a idea em sembla bé. Crec que com a mínim el Govern és conscient de la quantitat d’inversió pública feta amb diners dels catalans que dona fruits a l’estranger. Però m’heu de permetre l’escepticisme de qui coneix el llenguatge de l’administració que crea “comissions”. Sigui com sigui, a mi em sembla que qualsevol “pla” s’ha de fer comptant, primer, amb les empreses i les universitats. Sense elles, no cal ni començar. I, sobretot, s’ha de fer sabent què fan els que són fora, quant guanyen i en quines condicions podrien tornar.
Els sectors que ocupen els catalans que tenim fora són els que necessitem continuar potenciant
Tanmateix, s’ha de fer preguntant-nos, també, quina mena de país som i volem ser. Crec que arriba l’hora de prendre part. No ens cal més activitat de poc valor afegit que importi una població que la pugui desenvolupar. Ens calen eines per gestionar amb qualitat el contingent d’estrangers que arrelen a Catalunya i que són nous catalans. I, per tant, els sectors on ells treballen de forma més preeminent ens convenen i els hem de mantenir. En canvi, els sectors que ocupen els catalans que tenim fora –tecnològic, biociències, farmàcia i altres– són els que necessitem continuar potenciant. No seria just dir que som a la cua de cap d’aquestes indústries, o que Catalunya és un erm on no et pots guanyar la vida. Som ben lluny de la decrepitud que va portar milers de catalans a “fer les Amèriques” el segle XVIII, però no sé fins a quin punt, avui, podem aplicar-nos aquella dita tan bonica que deia que, “els catalans, de les pedres en fem pans”.
El pla de retorn per als catalans que avui viuen als Estats Units, al nord d’Europa o al Japó no pot ser només liderat des del Govern. Necessitem que hi hagi empreses que puguin fitxar-los i ciutats amb una qualitat de vida que els proporcionin un incentiu que va més enllà del sou. Tornar a casa sense pensar que hi perds, sinó creient que continuaràs creixent professionalment al teu país d’origen. Aquest seria el resum, encara que les dificultats –burocràcia, inflació, habitatge, ajuts a les famílies…– ho compliquin. Formades i en plena forma, aquestes persones no necessiten prestacions, sinó incentius.
Ferran Falcó, president de Restarting Badalona
