La invisibilitat és un dels superpoders més desitjats per la humanitat al llarg de la història i aquest anhel apareix reflectit en diverses obres literàries i cinematogràfiques, des del mite de l’Anell de Giges narrat per Plató a La República fins a L’home invisible d’H.G. Wells o la Susan Storm d’Els Quatre Fantàstics.
Tots imaginant-nos passant desapercebuts gràcies a pocions miraculoses, a capes màgiques o als efectes d’una sobreexposició a la radiació còsmica i resulta que, per ser invisible, només has de sortir al carrer vestit normal i intentar aturar un taxi.
Si no vas elegant com si t’haguessin convidat a la boda d’una Kardashian o no portes unes quantes maletes de viatge, tens molts números perquè el taxi passi de tu malgrat tenir el llum verd encès que assenyala que està lliure. Encara que agitis els braços compulsivament com si participessis en l’últim challenge de TikTok, alguns taxistes no et veuen perquè, malauradament, la seva ment està centrada en carreres sucoses a l’aeroport o a la Fira i, si tu vas amb roba informal i no portes una acreditació de congressista penjada al coll, per a ells ets totalment transparent, incorpori, aire. Com un vampir davant el mirall.
Actualment, a l’àrea metropolitana de Barcelona hi ha uns 10.500 taxis i, segurament, és un percentatge molt baix el que actua discriminant els potencials passatgers segons l’aparent benefici econòmic, però cada cop està passant més. I no us imagineu un taxista amb cara de pirat com el Travis Bickle de Taxi Driver, perquè aquests oportunistes semblen persones normals, fins i tot amb la cara de bondat de Judd Hirsch a la sèrie Taxi. I mira que aquell tenia de cap el malcarat i ambiciós Danny DeVito!
Davant aquesta devaluació del servei del taxi, no cauré en la temptació d’apuntar cap a la nova fornada de taxistes d’origen asiàtic que corren –mai millor dit– per Barcelona, perquè si bé és veritat que, en general, condueixen una mica temeràriament mentre xategen via WhatsApp amb l’agilitat d’un controlador aeri, n’hi ha de molt honestos i d’altres als quals se’ls veu el llautó intentant portar-te a l’hort per la ruta més llarga. És a dir, hi ha de tot, exactament igual que amb els conductors d’aquí: xerraires com el Fary i reservats com Bud Spencer; polits com Sheldon Cooper i deixats com Torrente; buscabullas de clàxon fàcil doctorats en Trànsit per la Universitat dels Cunyats i persones humils que no volen donar lliçons de vida a ningú.
Per ser invisible només has de sortir al carrer vestit normal i intentar aturar un taxi
Ja fa anys que vaig desistir de la fantasia de pujar a un taxi com el que conduïa la Winonna Ryder a Night on Earth, aquell carismàtic personatge grunge amb un cigarret a l’orella i mastegant xiclet assegut damunt d’una pila de guies telefòniques per arribar a l’alçada del volant. Ara el meu somni és més senzill, però, pel que veig, difícilment realitzable: gaudir d’un trajecte tranquil dins d’un vehicle net i amb un conductor no tan conscienciat ecològicament com per estalviar l’aire condicionat quan més falta fa.
Entre la pulcritud dels VTC i aquells taxis bruts que et tomben d’una bafarada quan obres la porta hi hauria d’haver un punt mitjà. No sé si la nova Llei del Taxi entrarà en detalls com la higiene dels vehicles, però seria desitjable que acabés amb algunes males praxis, com la tendència recent d’alguns taxistes a preguntar als clients on queda el destí i quina ruta recomanen. Es fa estrany l’interrogatori en plena era de Google Maps, però suposo que els xofers confien que la persona que puja al taxi sabrà millor com arribar al lloc on vol anar, encara que sigui la primera vegada que hi va.
El que sí que sembla que regularà la nova normativa és la picaresca propiciada per l’anomenada Tarifa 3, és a dir, tancar un preu per un determinat recorregut. Una pràctica que alguns taxistes aprofitats utilitzen per estafar els clients, sobretot els turistes que surten de festa, cobrant-los entre 50 i 100 euros per trajectes dins de la ciutat. En canvi, si ets d’aquí, a segons quines zones d’oci nocturn la feina és teva per aconseguir un taxi, ja que el més probable és que el taxista passi de llarg o addueixi que està esperant algú.
Tenint en compte que, en la majoria dels casos, quan agafem un taxi no és per plaer, sinó per necessitat, caldria esperar que ens atenguessin amb vocació de servei públic i no com si fóssim la presa d’una batuda a la caça del client ingenu amb la butxaca plena.
Ara bé, potser tot això només és un malentès i la desatenció d’alguns taxistes es deu simplement al fet que tenen problemes de vista, i ho confonem amb una discriminació flagrant com la que va viure Lenny Kravitz a finals dels anys 80 i que va inspirar el seu enganxós Mr. Cab Driver. Al taxista no li va agradar la pinta de l’artista i ell li va dedicar una cançó plena d’ironia en la qual acaba dient: “Senyor taxista, fes-te fotre, jo soc un supervivent!”. Llàstima que, en el videoclip, per passar la censura de la MTV el “fuck you” quedés silenciat per un soroll de botzina.
