L’entrenador barceloní Toni Carrillo, ajupit, durant un partit del seu ja exequip. Foto: Mireia Sanz/Cerdanyola FC
“Estic força bé, tranquil i relaxat. En els últims 25 anys no havia tingut ni un cap de setmana lliure durant la temporada. Entrenar és la meva passió”, confessa, en una conversa íntima amb Cerdanyola Ràdio, Toni Carrillo (Barcelona, 1970), fins el passat 16 d’octubre l’entrenador i el gran emblema del Cerdanyola FC.
La seva història és un cas encara més extraordinari en aquests temps, perquè Carrillo ha dirigit el primer equip durant 14 cursos i set jornades del 15è, des que, l’estiu de 2008, va aterrar al club de la mà del president Felipe López. “Estar tants anys en una entitat desgasta totes les parts, inclús l’afició. Arriba un moment en què les coses que fas malament es valoren més que les que fas bé, i és normal. Crec que no tornaria a repetir una experiència així perquè es provoquen certes situacions i sap greu”, afegeix.
Molts nervis i tensió
Carrillo respecta la decisió del club de prescindir dels seus serveis: “Sincerament, en una circumstància així, el millor era que jo sortís perquè l’entitat està per sobre de les persones. Hi ha hagut molts nervis i molta tensió, les relacions s’han anat deteriorant i crec que no estàvem tots en la millor situació per continuar endavant”.
“Quan m’ho van comunicar, vaig pensar que era el millor per a les dues parts, sobretot per a mi. Ara era un bon moment per aturar-me i deixar-ho. Necessitava un descans perquè al club he sigut molt més que un entrenador. Hi he fet moltes coses i aquest any, amb el canvi de grup, havíem de recórrer distàncies molt més llargues”, comparteix.
Toni Carrillo va aterrar al Cerdanyola FC l’estiu de 2008 de la mà del president Felipe López
Malgrat que el seu adeu estava “pràcticament parlat”, el barceloní va accedir, “sense cap problema”, a dirigir el grup en la victòria contra la Gimnástica Segoviana FC (4-2). Just el mateix rival amb qui, a Elda i en l’eliminatòria de descens, va baixar a la Tercera RFEF. Finalment, i ja el passat 2 de setembre, l’equip va conservar la categoria per ser qui més mèrits esportius acreditava per tenir la plaça del CF Talavera de la Reina, que va pujar a Primera RFEF perquè el CF Internacional de Madrid no podia disputar la competició per manca de jugadors i tècnics.
Una situació que havia començat amb la desaparició de la UD Extremadura. El Cerdanyola CF es mereixia la plaça del conjunt extremeny perquè era qui més punts havia sumat entre els descendits, però la Federació va demanar diners per ocupar el lloc i el CD Estepona va pagar-los.
“Necessitava descansar perquè al club he sigut més que un tècnic; hi he fet moltes coses”
La incertesa de quina seria finalment la categoria en què jugaria el grup va complicar totalment la planificació estructural i esportiva. “Ha sigut un any molt difícil i un estiu que no li desitjo ni al meu pitjor enemic”, exposa Carrillo, que reconeix que ara mateix no té relació amb el president. “Necessitem desconnectar l’un de l’altre i ocupar-nos de les nostres parcel·les. Després de tants anys junts treballant colze a colze, crec que no acabaran així les coses perquè, per sobre del futbol, hi ha les persones”, enraona.
“Estar tants anys en una entitat desgasta totes les parts, inclús l’afició”
“El Cerdanyola CF ha crescut a tots els nivells, en futbol base, l’àmbit social i l’estructura econòmica… Penso que des que vam pujar a Segona RFEF vam tenir l’obligació de mantenir-nos i cap dels qui hem portat el pes del primer equip gairebé hem gaudit la categoria. Hem tingut molta feina i molts mals de cap… Al final, des que l’equip va pujar res ha sigut el mateix”, conclou el barceloní.
