Dante González, amb la seva estimada moto. Foto: D. González
“No ho havia pensat mai, però potser l’esperit aventurer em ve de la mare, la Raquel Acero, i del joc d’ordinador ¿Dónde está Carmen Sandiego?, en què viatjaves pel món seguint pistes per detenir una lladre famosa”, comparteix Dante González (Castelló de la Plana, 1982), per Zoom i des del Parc Natural del Desert de les Palmes, a Benicàssim. Està acompanyat de la seva moto, una BMW R1200GS Triple Black, que ha batejat com a Duck Devil [Ànec Diabòlic] per la forma de bec de la part davantera i que té un copilot permanent protegit amb un cinturó: un ànec diabòlic de plàstic.
Aquest divertit i apassionat professor d’Educació Física de Secundària i Formació Professional, i exentrenador del CB Roser o del CBF Cerdanyola, ho ha deixat tot per viure una aventura amb títol de novel·la o de pel·lícula: La Ruta Dante, a la recerca del camí número 12. El 12 és un fil conductor en la seva vida: González va néixer un 12 de maig, el 12 és el número que més a gust va portar com a basquetbolista i el que també duia el seu pare, el Germán González, un bon arquitecte tècnic traspassat el 2012 i de qui va heretar la paciència.
L’entrevistat assaboreix el silenci i la soledat, i durant una conversa sempre tindrà el mòbil a la butxaca. “En aquesta aventura he descobert que cada cop m’agrada més connectar amb la natura. Si vas en moto, tens més empatia amb la natura, i et mulles quan plou, passes fred quan fa fred, i calor quan fa calor. En cotxe sempre estàs a la temperatura que vols”, relata.
La primera part del repte va durar 77 dies, del 6 de juliol al 22 de setembre i, després de passar dues setmanes entre Girona i Barcelona amb algunes amistats, va reprendre l’aventura. “La següent parada serà Alacant i aniré baixant cap a Andalusia, que vull conèixer bé. Faré base a Sevilla, on un amic em deixa una habitació, perquè vull anar a l’Isla de Tarifa, el segon punt més al sud d’Europa, i després al Cabo da Roca, el punt més a l’oest [ja ha fet el més al nord, Nordkapp, el Cap Nord, a Noruega]”, descriu González, a qui li faltaria arribar al punt més a l’oest, a Vorkuta (Rússia).
La seva idea és anar en moto als punts més extrems dels altres quatre continents en algun moment de la seva vida. “Si tinc feina estable de professor, podria viatjar a l’estiu. Si em truquen de la llista del Departament d’Educació, tornaré a Barcelona”, confessa. De moment, sempre ha exercit en centres privats, com a l’Orthos, a Sant Andreu i de certificats de professionalitat en el sector del fitness, o a l’ASME (Associació Sant Martí Esport), amb alumnat adolescent en situació complicada.
Capsa de sorpreses
És una contínua capsa de sorpreses. Ha estat coordinador de logística d’artistes durant festivals de música (Primavera Sound, Sónar, Festival de Benicàssim…), i no va tenir la seva primera moto fins als 32 anys, quan va arribar a Barcelona i no s’imaginava en cotxe per la ciutat. “Gràcies als vídeos del youtuber Charly Sinewan [Carlos García], em vaig apassionar per les dues rodes i les distàncies llargues. No descarto buscar patrocinadors i guanyar-me la vida compartint les experiències als viatges”, comparteix.
Vivències que li estan regalant conèixer moltes persones i animals, com un cuc gegant, i tenir encara més clar com és “d’important” fer un viatge llarg durant la vida: “I com més diferència cultural hi hagi, millor. Fora de la nostra bombolla personal hi ha moltes més maneres de viure i mirades, i un viatge és aprenentatge i la millor teràpia per conèixer-te a tu mateix”.
Com que gairebé no ha fet vida a la ciutat, no necessita massa roba. En té per a una setmana i, més enllà de la interior, duu uns texans, dues dessuadores i la jaqueta de la moto. Gran part de l’aventura ha dormit en una tenda de campanya, porta eines per arreglar la moto, l’iPhone i l’ordinador per editar fotografies i vídeos per a Instagram [@theroutedante], i un dron. A poc a poc, el castellonenc ha anat reduint l’equipatge, i una part el va deixar en un traster a Barcelona. L’altra està en una maleta que va enviar des d’Amsterdam a Barcelona i que no va arribar al seu destí. De fet, la custodien uns amics que viuen a Holanda i que l’hi enviaran a casa quan torni.
Format al Club Amics del Bàsquet Castelló, també va jugar a l’EB Vila-real abans de fer les maletes cap a Las Palmas de Gran Canaria, per estudiar Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport (a Nantes va fer l’Erasmus) i jugar al CD Tambara i a Lliga EBA amb la UD Vecindario. Al CB Balaguer i al CB Alpicat disputaria els seus últims matxs. Ja feia temps que havia debutat com a tècnic a categories inferiors del CD Tambara i el CB Gran Canaria.
Al Cadí La Seu entrenava un mini i un preinfantil, era preparador físic del Lliga EBA i ajudava com a jugador [sparring] en els entrenaments de l’equip de Lliga Femenina, entrenat per Andreu Bou, i també va dirigir el CB Lleida, la Universitat de Lleida i la UE Sant Cugat, abans d’entrenar dues temporades el sènior femení del CB Roser, i ser segon tècnic a la UE Mataró. Amb el CE Nicolau va pujar a Copa Catalunya, on va ser l’ajudant de Pili Bilbao al CBF Cerdanyola “en un curs ple d’aprenentatges en un equip d’alt nivell que va jugar la Final a Quatre”.
Després d’un parell d’anys sense entrenar, va tornar a les banquetes al Qbasket Sant Cugat, que s’havia quedat sense entrenador, i després aniria a l’EPSA. El curs passat, com a ajudant d’Iván Faure al CB Roser, va contribuir a la millor temporada del club (subcampionat de Copa Catalunya i a un triomf de pujar a Lliga Femenina 2).
“Vaig gaudir molt d’un grup increïble. Cap a finals de temporada tenia al cap marxar fora un temps, i l’Iván, que també és molt viatger, em va animar a fer un viatge llarg. I em va deixar les portes obertes, igual que Chema Puyal, el coordinador. Quan fa unes setmanes vaig anar a veure l’equip, em van entrar ganes de tornar-hi per ajudar. Però sé que el bàsquet el tindré tota la vida i ara vull gaudir d’aquest viatge fins que pugui”, conclou.
