Vida i mort de la ‘màkina’ d’extraradi

L’escena de música màkina va néixer a Catalunya els anys 90 i va tenir un impacte molt destacat a l’àrea metropolitana de Barcelona. Recordem com va sorgir aquesta subcultura que en pocs anys es va estigmatitzar des dels mitjans de comunicació i es va vincular amb les drogues i la violència.

Són com dues cases encantades sortides d’una pel·lícula de terror. Els esquelets de les antigues discoteques Silvi’s i Tutankhamen miren la carretera C-31 amb nostàlgia. Recorden l’època en què eren un dels epicentres de la nit més gamberra de la metròpoli. Rememoren els temps de la màkina. Avui dia, Silvi’s s’està reformant. Truquem a la propietat, però neguen que torni a reeixir com a sala de festes i des de l’Ajuntament de Gavà estan a l’espera de saber què s’hi farà. En canvi, la Tutankhamen, plena de grafitis, cau a trossos. Al solar que un dia va ser un pàrquing s’hi amunteguen ampolles de vidre, males herbes i runa. També hi ha matalassos bruts escampats. Algú hi ha dormit. A una de les entrades s’hi llegeix: “Pels meus morts que obro la porta”. La discoteca encara atrau el jovent, que ara utilitza l’edifici derruït per fer-hi botellots. No queda res de l’esplendor de la dècada dels 90, quan l’àrea metropolitana de Barcelona i Catalunya van ser escenaris d’un moviment musical únic: la màkina.

A la platja de Gavà encara recorden aquelles nits. Un cambrer de 36 anys diu que, malgrat que ell era molt petit perquè el deixessin entrar a les discoteques, ha quedat el mite d’allò que van ser. “La gent anava del revés, superdrogada, començaven divendres a la nit i acabaven dilluns al matí”, explica. “L’última sala d’aquest estil a la zona va ser Elrow, a Viladecans, però la van tancar perquè cada cap de setmana les denúncies de robatoris de mòbils i carteres es disparaven”, afegeix.

Les discoteques al sud de la metròpoli, amb tot, no són les úniques que van situar-se fora dels nuclis urbans durant els anys 90. De fet, les més famoses, aquelles que han quedat en la nostra memòria col·lectiva, són altres. Pont Aeri, a Terrassa, Chasis, Megatrón i Kontrol, a Mataró, Scorpia, a Òdena… Com va néixer aquell moviment que va posar la metròpoli al centre de totes les mirades? Què va significar? Per què va morir en tan pocs anys?

Fenomen metropolità

Per entendre aquesta història cal viatjar fins a la València dels 80. L’anomenada Ruta del Bakalao va ser un moviment cultural que va néixer allà per trencar amb els motlles establerts fins aleshores. Contra el que avui dia es pensa, en els seus inicis la ruta era ben diferent. “Estava lligada a l’avantguarda i a la contracultura”, explica el periodista valencià i autor del llibre En Extasis Joan M. Oleaque. “Al seu inici eren els moderns de cada poble qui escoltaven aquella música”, afegeix.

El clima de festa que es va gestar durant bona part dels 80 va arribar a la metròpoli de Barcelona al tombant de la dècada. Així ho explica el doctor en Geografia i investigador de la Universidade NOVA de Lisboa, Jordi Nofre, que assenyala que la música màkina va crear-se a Catalunya per la influència del País Valencià, però també per les músiques que travessaven la frontera per França.

“Els ajuntaments, preocupats per les molèsties que generava l’oci nocturn inserit al teixit urbà, van portar als polígons els espais de festa amb més afluència”

A Barcelona, els dos mons van confluir a la sala Psicódromo, que es va inaugurar el setembre del 1989, però ràpidament el moviment va instal·lar-se a l’extraradi barceloní, on viuria el seu auge més destacat. “Les sales es van situar en àrees industrials suburbanes”, diu Nofre. Principalment, explica l’expert, a l’extraradi, perquè hi havia “disponibilitat d’antics espais industrials o d’activitats logístiques que havien quedat en desús com a conseqüència tant de la crisi de mitjans dels 70 i 80 com de la de començaments dels 90”. “Els ajuntaments, preocupats per les molèsties que generava l’oci nocturn inserit al teixit urbà dels seus municipis, van aprofitar aquest fet per dur cap a la perifèria els espais de festa amb més afluència, mitjançant facilitats per a la requalificació d’espais d’ús industrial en nous espais amb llicència de discoteca”, afirma. En són exemple el Polígon de Can Femades, a Cornellà, amb la discoteca Ocho, Can Ribó, a Badalona, el polígon de Can Boet, a Mataró, amb Chasis, o, el cas més famós, la Zona Hermètica de Sabadell.

“D’aquí sorgeix el terme popular nits poligoneres”, afirma el geògraf. A tot això cal sumar-hi que el 92, amb les Olimpíades, cert oci que estava al Poblenou va haver de marxar-ne perquè allà s’albergaven els esportistes. Així ho explica Àlex Salgado, sociòleg i director dels documentals sobre l’escena MaQKina: historia de una subcultura i Ciudadano Fernando Gallego: baila o muere. “Algunes sales van ser perseguides per tancar-les”, lamenta.

Malgrat tot, la nova escena catalana era ben diferent de la del País Valencià, perquè va perdre la pàtina de contracultura. “A Barcelona es va quedar la festa, sobretot per a persones a qui no deixaven entrar a les discoteques, que aleshores eren elitistes”, diu Oleaque. Això va donar lloc a una música “comercial i accelerada”.

Expansió i auge

A principis dels anys 90, la taxa d’atur a l’estat espanyol era del 50% entre els joves de menys de 25 anys. En aquest context de depressió va néixer l’escena màkina. “En els primers moments va tenir molta penetració als suburbis de l’àrea metropolitana”, diu Nofre. “Sobretot en població castellanoparlant, els fills de la crisi industrial, els fills de famílies immigrades de la resta de l’Estat durant la dictadura que rebutjaven la cultura i les institucions catalanes oficials”, insisteix.

Aquesta població que no albirava un futur lluminós es va abonar al que oferia aquell estil musical. “A Catalunya, mentre la cita olímpica estava a l’horitzó hi havia una sensació d’eufòria, però després, amb la ressaca olímpica es va viure, com a tot el món, una forta crisi social”, diu Salgado. Segons el seu parer, els joves tenien unes expectatives “mínimes”, i l’escena màkina representava una “esperança”. “El ritme accelerat, la comunió en el ball, la suor i les drogues produïen un trànsit col·lectiu”, considera. Tot allò va confluir en una subcultura que permetia viure “sense lligams i ser un mateix”, recalca Salgado. “També té a veure amb la conquesta del cap de setmana per part d’unes classes populars que volien divertir-se i que s’evadien ballant sense parar d’unes vides que no eren lluminoses”, descriu.

“Els joves tenien unes expectatives mínimes, i el ritme accelerat, la comunió en el ball, la suor i les drogues de l’escena ‘màkina’ representaven una esperança”

Amb tot, va arribar un moment en què el fenomen de la màkina va trencar les fronteres de classe i es va convertir, tal com apunta Oleaque, en “hegemònic”. Segons Nofre, “tota mena de gent, des de joves treballadors fins a universitaris, anaven a les discoteques de màkina”. “Això es veia clarament al Vallès, on aquest fenomen cultural va esdevenir un moviment interclassista i interterritorial”, explica el geògraf. Tanmateix, va ser el principi de la fi, perquè, en paraules de Salgado, el poder tenia “la sensació que la festa no acabaria mai”. “El jovent se’ls escapava de les mans”, assevera Nofre.

L’estigmatització

A la segona meitat dels 90, els mitjans de comunicació anaven plens de notícies sobre l’escena màkina. Baralles, drogues, accidents de cotxe, morts… Aquests eren els conceptes que s’associaven a la subcultura recentment nascuda. “Als pàrquings era freqüent veure gent fent-se ratlles i prenent pastilles”, reconeix Salgado. No obstant això, el documentalista considera que també es consumien estupefaents “a les discoteques de l’alta societat” i no hi havia tant rebombori. Per a Oleaque, a diferència de la Ruta del Bakalao, que tenia un component contracultural, a l’àrea metropolitana, on el que importava era la festa, el fenomen va caure ràpidament en una “vulgarització”. “L’speed, que era la droga d’aquella escena, tampoc hi ajudava”, afirma.

Amb tot, els experts consultats consideren que darrere d’aquelles descripcions de les discoteques de màkina hi havia una clara voluntat d’estigmatització per la por que tot allò es convertís en massiu i incontrolable. “Es va començar a dir que era xumba-xumba, que era menys que cultura, que era soroll i que era un moviment de catalans de segona i de tercera”, afirma Salgado. Encara més contundent es mostra Nofre quan diu que tot plegat “va ser una operació de criminalització que passava per dir que eren joves que consumien drogues, violents, de classe social baixa i espanyols”. Per a ell, aquest procés va ser fruit de la impotència de la Generalitat, que l’any 1985 va publicar el llibre La dinamització cultural a les àrees urbanes de nova creació en què deia que calia catalanitzar el jovent dels suburbis de les ciutats catalanes per treure’ls dels bars de les cantonades i de les penyes taurines i flamenques, perquè això no era cultura. “Tot plegat coincideix amb la creació del rock català”, diu Nofre.

“L’estratègia, però, va ser un fracàs i encara ho és”, considera. Quan el jovent, de forma massiva, va començar a consumir música màkina van iniciar-se, a ulls del geògraf, “campanyes de criminalització i d’estigmatització” que, certament, van coincidir amb el traspàs de competències de trànsit als Mossos, el 1998, i que van posar molta pressió en el control de les carreteres. “En menys de mitja dècada tota aquella escena estava tocada de mort”, lamenta Nofre, com si la fi del temps de la màkina, com diu la cançó més famosa, hagués acabat per art de màgia. Abracadabra.

Cultura de pàrquing

Quan tenia 22 anys, l’Aleix (nom fictici) va viure l’escena màkina en tota la seva esplendor. Ho recorda amb nostàlgia, com una “vivència bonica”. Segons relata, cada persona tenia el seu santuari on coincidia amb els amics, i els seus eren Chasis, a Mataró, i la Sala del Cel, a Girona. En aquest sentit, els aparcaments eren l’espai de trobada. “Portaves una pastilla o dues a la butxaca, però al pàrquing també hi havia camells”, diu. “L’èxtasi, combinat amb la música ràpida, et feia entrar en un estat de bonrotllisme que et deixava ballant fins a les sis del matí, i si en volies més anaves als afters que tancaven a les tres de la tarda”, afegeix. Ha passat molt temps i, segons explica, la gent amb qui coincidia aleshores ha fet la seva vida. “Alguns, però, es van quedar atrapats per la droga”, lamenta.

Malgrat les seves paraules, la màkina ha quedat reflectida en la memòria com una subcultura violenta i relacionada amb les drogues. Si bé és cert que no es poden desvincular, també és veritat que la màkina va ser molt més que això. En paraules del doctor en Geografia Jordi Nofre, “es van crear unes xarxes emocionals entre les persones que anaven a les discoteques”. “Els joves se sentien reconeguts com a subjectes de ple dret, mentre que els mitjans de comunicació o el poder institucional els considerava la xusma del país”, diu per afegir que “entre ells es cuidaven, es donaven contactes per treballar, hi havia moltes parelles que avui són matrimonis… Eren gairebé família”.

Però, exactament, qui eren els joves que formaven part d’aquest món i que van ser batejats com a quillos, bacalas, pelaos o polingoneros? Nofre assenyala que en un primer moment eren joves de “barris suburbans” de classe treballadora, majoritàriament de famílies castellanoparlants. “Els nois tenien una estètica a mig camí entre els rude boys i els skinheads d’Anglaterra de finals dels 60 i inicis dels 70”, descriu l’expert. Per la seva banda, les noies presentaven una estètica més indefinida, no tan marcada, i tenien en les jaquetes bombers de la marca Alpha Industries “l’element més identificatiu”. “Els militants de grups d’extrema dreta eren minoria”, considera. “En una segona fase, l’escena es va transformar en el que podríem anomenar un moviment cultural interclassista i interterritorial amb joves de classe mitjana de famílies catalanoparlants”, conclou l’expert.

 

GALERIA DE FOTOS | Les ruïnes de les discoteques de carretera a la metròpoli