Els noms (dels carrers) fan la cosa

Qualsevol nou règim intenta canviar els noms dels carrers i de les places. Què amaga el nomenclàtor de Barcelona? A quina mena d’històries fa referència? En aquest reportatge analitzem com ha evolucionat la manera com s’han batejat i rebatejat els carrers per entendre com era, és i vol ser la ciutat.

Els noms dels carrers sovint aixequen polseguera. Semblaria que batejar com a Floquet de Neu un carrer de Barcelona no hauria de ser gens problemàtic. Malgrat això, quan el passat mes de desembre el Partit Popular ho va proposar, els comuns, tot i no veure-ho amb mals ulls, van fer-hi esmenes. La formació liderada per Ada Colau demanava “deixar de blanquejar la Barcelona colonial” i explicar que “el goril·la albí va ser robat amb finançament de l’Ajuntament”.

Va passar una història similar quan el novembre es va anunciar que es dedicaria un mirador, a la plaça de les Glòries, a Freddie Mercury i Montserrat Caballé. En aquella ocasió era el periodista cultural vinculat a l’òrbita de la CUP Jordi Garrigós qui va lamentar, via xarxes, que mentre s’honra el cantant britànic, el rumbero Peret no té el seu homenatge a Barcelona.

En realitat, la lluita perquè els carrers portin els noms que a un partit o a un altre li agraden no és menor. Segons l’historiador Rafa Burgos, els noms dels carrers són “una de les eines més utilitzades pels diferents governs a l’hora d’establir o de plasmar una determinada ideologia, agafant fets o personatges afins”. No resulta estrany, doncs, que ara el govern socialista advoqui per posar en valor el passat olímpic i postfranquista de la ciutat, quan el seu poder era omnímode.

“No crec que la manca de noms de carrers de dones sigui violència, però les llavors de la violència masclista estan molt arrelades a aquesta manca de visibilitat”, diu Valdivia

Si cadascú anomenés els carrers com volgués, però, la sang arribaria al riu. Per això a Barcelona existeix una comissió que s’encarrega de decidir-ho: la Ponència de Nomenclàtor. Com funciona? Com es bateja un carrer? No tothom pot tenir la sort que el seu nom aparegui imprès en marbre. Segons indica el consistori, qualsevol persona, entitat o el mateix Ajuntament poden proposar nous noms de carrers o de places. Un cop feta la proposta, és la ponència, que actualment està presidida per la socialista Raquel Gil i que compta amb 16 integrants, qui la debat per més tard elevar la seva decisió a l’alcalde perquè l’aprovi. “Per poder dedicar un carrer a un personatge, han d’haver passat cinc anys, com a mínim, des de la seva mort”, assenyalen. “L’única excepció a aquesta norma és que en vida se li hagués atorgat la Medalla d’Or de la Ciutat”, afegeixen.

Carrers del règim

“La plaça Francesc Macià, l’antiga Calvo Sotelo”. Abans era més comú sentir com la gent gran feia servir aquesta expressió. L’enclavament situat a la Diagonal és un exemple clar de com els diferents règims polítics utilitzen els noms dels carrers per imposar el seu imaginari. El 1932, la plaça es va batejar com a plaça d’Alcalá Zamora, en honor a l’expresident de la Segona República Espanyola. El 1936 es va passar a dir plaça dels Germans Badia, per recordar Josep i Miquel Badia. El 1939 va tornar a canviar de nom per anomenar-se Calvo Sotelo, el polític espanyol fundador de la coalició monàrquica Bloque Nacional. Finalment, amb la restauració de la democràcia, la plaça va acabar dient-se Francesc Macià.

“Els carrers van canviar molt amb la Segona República, i amb la dictadura, tornem-hi”, diu Burgos. Poc temps després que l’exercit sublevat ocupés Barcelona, La Vanguardia anunciava el següent: “Serán borrados los nombres de indeseables y de extranjeros dados por los rojos a calles y plazas, restableciéndose los tradicionales y proponiéndose los de heroes y mártires de la Patria”.

En part, un dels moments més importants pel que fa a la modificació del nomenclàtor va ser durant la Transició. En el cas de l’Hospitalet, per exemple, la democràcia va permetre canviar els noms de molts carrers i places que havien estat rebatejats o castellanitzats amb la dictadura. Malgrat això, encara ara queden vestigis d’aquells temps foscos. El periodista del Línia Francisco Javier Rodríguez recordava, en un reportatge a la Directa el 2013, el cas del carrer Belchite, que tot i que podria semblar que fa referència a la població aragonesa en realitat es diu així en honor a la batalla del 1937 a l’Aragó que va perdre el front democràtic. Sigui com sigui, canviar noms avui dia no té gaire bona acollida, ja que suposa que els veïns hagin de canviar les escriptures dels seus habitatges, la seva adreça postal o el seu DNI.

Feminitzant els carrers

Més enllà de l’actualització del nomenclàtor que es va produir durant la Transició, un dels canvis més significatius ha estat el que té a veure amb el feminisme. A la metròpoli, els noms de carrers i de places dedicats a dones són ben pocs. Dades de l’Institut Català de les Dones assenyalen que a tota la regió només hi ha un 4,9% del nomenclàtor dedicat a elles. En canvi, ells tenen el 28% dels carrers i places. “Això sorgeix d’una societat masclista, androcèntrica i patriarcal on les figures femenines han estat oblidades, encara que hagin tingut molta presència a l’àmbit públic”, explica Blanca Valdivia, del col·lectiu d’urbanisme feminista Punt 6. “Passa el mateix amb les escultures i amb allò que s’ha considerat patrimoni i allò que no: per què un edifici militar ho és i un safareig no?”, reflexiona.

Diu la frase popularment atribuïda al filòsof George Steiner que “el que no s’anomena no existeix”. En el cas dels carrers i de les dones passa el mateix. “No crec que la manca de visibilitat sigui violència, però les llavors de la violència masclista estan molt arrelades a aquesta manca de visibilitat”, afirma Valdivia. “Quan parlem d’un entorn segur cal visibilitat, i no només ha de ser física en forma d’il·luminació, sinó també simbòlica”. Per a l’experta, que hi hagi carrers que duen noms de dones afavoreix l’apropiació dels espais per part d’elles. “Ajuda a fer-nos la sensació que l’espai públic també és nostre”, assevera per afegir que “la nomenclatura és una oportunitat de visibilitzar o de donar veu a històries molt importants de les nostres ciutats”.

“El desenvolupament de la Barcelona moderna, com per exemple l’Eixample, està relacionada amb l’explotació de les colònies d’ultramar”, recorda Changue

En aquest sentit, tot i que reconeix que en els darrers 20 anys aquesta situació s’ha posat sobre la taula i cada vegada hi ha més noms de dones a l’espai públic, alerta que “queda camí per recórrer”. “Si mirem els noms de dones dels nostres carrers, veiem que, en realitat, hi ha moltes verges, reines i figures de la burgesia”.

També ho reconeix Burgos, que afirma que “ja des de fa anys hi ha un intent encertat de compensar la manca de noms de dones en el nomenclàtor de Barcelona, on no arriben ni al 10% del total”. En la mateixa línia, l’historiador assenyala que també hi ha una voluntat de tornar a posar als carrers els seus noms originaris, com per exemple el canvi de nom del carrer Príncep d’Astúries, a Gràcia, pel de Riera de Cassoles o la rebatejada plaça del Cinc d’Oros, a l’encreuament entre la Diagonal i el passeig de Gràcia.

Urbanisme racista

Qui va ser el general Prim? Qui era Pizarro? I el coronel Sanfeliu? Per què és famosa la família Xifré? Totes aquestes figures tenen el seu carrer o plaça a la ciutat de Barcelona. Si amb el franquisme encara és fàcil identificar l’horror que la dictadura va suposar, amb altres períodes foscos de la història de la capital catalana la qüestió és més difícil. És el cas del colonialisme dels segles XVIII, XIX i XX, amb Catalunya com a enclavament destacat. Així ho explica la diputada de la CUP Basha Changue, que assenyala que la ciutat està plena d’elements que fan referència a l’espoli de la metròpoli envers les colònies. Un exemple poc conegut i força evident és el Moll de la Fusta, que es va començar a anomenar així en referència a la gran quantitat de troncs que s’hi apilaven procedents de Guinea Equatorial.

No és ni de lluny l’únic cas. De fet, a la mateixa Generalitat, lamenta Changue, hi ha elements a les façanes que representen “persones esclavitzades”. La diputada considera que, en gran part, “el desenvolupament de la Barcelona moderna, com per exemple la construcció de l’Eixample, està relacionada amb l’explotació de les colònies d’ultramar”.

Si pel que fa a les dones la manca de carrers és el problema més gran, en aquest cas ens trobem una altra situació. “Quan ets una persona racialitzada, bé perquè ets descendent d’aquest espoli i colonització i la teva família es va veure desplaçada o bé perquè ets del sud global, i veus aquests elements presents sense resignificar, sense informació i ocupant l’espai públic, el missatge és que Barcelona no et vol”, critica Changue. “S’enalteix i se celebra allò que et genera dolor i violència”, lamenta.

És per tot això que defensa una reparació de la memòria històrica donant noms de carrers a persones no blanques, però també substituint els d’aquells personatges que van ser clau en el colonialisme. El cas de l’antiga plaça d’Antonio López, un patrici barceloní enriquit el segle XIX amb el tràfic d’esclaus, és paradigmàtic. El nom de l’enclavament a Ciutat Vella va ser substituït el 2022 pel de plaça d’Idrissa Diallo, un guineà que el desembre del 2011 va ser detingut a Melilla després de saltar la tanca i que va morir dues setmanes després en un CIE per una insuficiència respiratòria.

El primer carrer

Competint amb l’obsessió humana per batejar-ho tot, hi ha la necessitat que tenim de saber què va ser el primer. En podríem dir ordre. Sigui com sigui, determinar quin va ser el primer carrer amb nom a Barcelona, segons l’historiador i periodista Rafa Burgos, “és molt difícil de dir”. “L’únic que sabem del cert és que devia ser a l’actual barri Gòtic”, apunta per afegir que els primers noms “corresponien a algun personatge o família il·lustre de Barcelona”. “Es tractaria de carrers com Lledó o la plaça de Sant Just, de la que ja es tenen notícies el segle IX”, detalla l’expert.

Aleshores, com es guiaven els habitants de Barcelona? El mateix Burgos explica que “la gent s’orientava pels escuts de les façanes, en el cas de les famílies nobles, o pels rètols dels comerciants”. El problema de tot això era que hi havia molta gent que no sabia llegir, i per això els comerços comptaven amb un dibuix de l’objecte que treballaven: sabates, tisores, cordes… És el mateix sistema que feien servir els romans. Segons Deirdre Mask, autora del llibre El callejero (Capitán Swing), on explica l’origen dels noms dels carrers, a l’antiga Roma no hi havia adreces. En una entrevista a La Vanguardia, Mask assenyalava que la gent es guiava “perquè les ciutats eren molt riques en senyals visuals i sensorials, i els romans es movien per punts de referència com botigues, estàtues, edificis, arcs i també guiats per olors, vistes i sabors”. Tanmateix, en paraules de Burgos, “el primer intent seriós de senyalitzar els carrers de Barcelona data del 1770”. Eren unes senzilles rajoles on constava “el nom del carrer o d’un edifici notable, normalment religiós”.

La història dels noms dels carrers donaria un tomb definitiu a mitjans del segle XIX. “El 1847 van començar a expandir-se les plaques de marbre amb lletres de bronze que encara podem veure a Ciutat Vella i que identifiquen el districte, el barri i el nom del carrer”, relata Burgos.

Tot això ens demostra que la realitat que vivim avui dia, amb uns carrers perfectament senyalitzats, és relativament nova i, caldria afegir-hi, nostra. De fet, al Japó els carrers no se senyalitzen. Allà el nomenclàtor està fet amb números –com en algunes ciutats estatunidenques– que es refereixen al districte, la mançana i l’edifici. Un sistema complicat pel qual, gràcies als telèfons intel·ligents, ja no cal patir.