D’esquerra a dreta, Carmen Martínez, Ramon Martos i Ramon Pla. Foto: Línia Vallès
Els anys 60 a Ripollet, com a la resta de l’Estat, van estar marcats pel conjunt de normes que establia el franquisme i, sobretot, per la por que suposava el fet de desobeir-les. Entre altres, no es podia lluitar políticament contra el règim des de cap mena d’organització. Amb tot, al municipi vallesà van existir petits nuclis de resistència que treballaven des del moviment obrer per canviar el sistema i instaurar la democràcia.
En Ramon Martos, en Ramon Pla i la Carmen Martínez van ser alguns dels principals membres del moviment obrer ripolletenc de l’època i tots tres van protagonitzar, el passat 30 de gener, en el marc de les VI Jornades de Memòria Històrica de Ripollet, una taula rodona centrada en aquesta lluita. “Implicar-se en la causa requeria molta convicció política, perquè arriscaves el lloc de feina, et jugaves que et poguessin detenir i torturar i també entrar a les llistes negres que t’impedien trobar feina a altres llocs”, recordava Pla. “Per això érem poca gent, perquè hi havia molta por de la repressió, que era brutal”, afegia Martos.
Formes de lluita obrera
Des de la clandestinitat, el moviment obrer treballava de diferents maneres, i una de les més habituals era repartint propaganda il·legal. Per distribuir-la, primer uns s’encarregaven del redactat i la impressió dels fulletons, i després uns altres s’encarregaven de repartir-la, caminant o bé en moto. “Normalment, sortíem a dos quarts de cinc de la matinada, mitja hora abans que els obrers entressin a les fàbriques, perquè poguessin recollir la propaganda abans que se l’emportés la policia”, deia Pla. El ripolletenc també destacava que, un cop repartida, mai podien guardar-se propaganda a casa. “Si t’enxampaven, el primer que feien era registrar-te el domicili, i si trobaven propaganda, estaves mort”, destacava.
D’altra banda, la convocatòria de vagues també era una altra de les formes de lluita. A Aismalibar, una de les empreses més grans del voltant de Ripollet, se’n va convocar una l’any 1962 que va acabar amb l’acomiadament dels principals dirigents. Segons Martos, posteriorment es van convocar dues vagues generals: la primera arran de la mort de Manuel Fernández Márquez, un noi afiliat a Comissions Obreres que va morir en mans del franquisme, i la segona per un acomiadament a l’empresa Sintermetal. “Aquesta va ser una de les més grans de la història de Ripollet”, recordava.
Durant els dies de vaga, però, els membres del moviment obrer no podien dormir a casa seva. “Era massa perillós i, per seguretat, anàvem cada nit a un pis franc que teníem”, explicava Martos. Mentrestant, durant els dies previs, tampoc es podien reunir de forma legal per preparar res i feien petites trobades al bar Salla de Cerdanyola o als Pinetons.
Pel que fa a la darrera forma de lluita, es tractava de les manifestacions “llampec i fantasma”, deia Pla. Segons explicava, començaven a Can Mas, on la gent estava dispersa i, en sentir una palmada, s’agrupava, feia un recorregut de màxim cinc minuts i es tronava a dispersar.
Davant de tot plegat, per prevenir que els enxampessin, els membres del moviment obrer seguien unes normes no escrites. Per exemple, vigilar sempre abans d’entrar a casa per si algú els havia seguit, en arribar fer sempre dos tocs curts i un de llarg, procurar tenir sempre coartades durant les reunions, vagues o manifestacions o fer servir noms de guerra perquè no poguessin donar noms reals si els detenien i torturaven. “A un company de 17 anys van fer-li de tot a la comissaria de la Policia Nacional de Via Laietana i va ser terrible”, relatava Martos.
La repressió
Lluitar contra el franquisme fent accions com aquestes implicava conviure amb la por i amb la repressió constantment. De fet, tots tres testimonis van ser detinguts almenys una vegada.
En el cas de Martos, li demanaven sis anys de presó en ser enxampat en un míting a l’església de Granollers. Prèviament, a més, ja havia rebut amenaces. “El meu avi va rebre una carta l’any 1973 dient que volarien la casa si no me n’anava de Ripollet, i al cap de poc vaig rebre una segona carta dirigida al meu pare que deia que em matarien perquè el meu avi no havia fet cas a la primera carta”, explicava.
Mentrestant, a Pla i Martínez els demanaven dos anys de presó en ser enganxats junts tirant propaganda. Amb tot, Martínez, que va ser una de les poques dones de la zona a implicar-se en la lluita davant el masclisme que imperava al règim, ja havia estat detinguda abans. “Vaig venir des de Granada, on ja lluitava contra el règim, per fer aquí les oposicions de magisteri, amb la mala sort que em van detenir”, recordava. “A partir de llavors no vaig poder ser mestra, perquè per opositar t’exigien que el certificat de penals estigués net, i en el meu posava que era desafecta al règim”, lamentava. En aquest sentit, Martínez assegurava que la por que sentien estava justificada, ja que si t’enxampaven, “la repressió et limitava la vida”.
Consciència històrica
Després de recordar totes aquestes vivències, tots tres demanaven durant l’acte consciència històrica perquè aquests fets no es repeteixin. “Vam viure unes circumstàncies molt dures, ens ho vam jugar tot per la fe que teníem en la lluita i a poder canviar les coses, i està clar que tot això no pot tornar a passar”, assenyalava Pla. Per la seva banda, Martínez enviava un missatge en la mateixa línia. “Vam conquistar la democràcia amb molt d’esforç i ara no es pot tornar a perdre”, concloïa.
