Créixer en un entorn hostil: la realitat dels menors LGTBI

Quan un menor torna de l’escola o de l’institut i explica a casa que els companys li fan bullying, el més habitual és que la família li faci costat. Però quan aquest assetjament escolar es produeix per raó d’orientació sexual o d’identitat o expressió de gènere, pot passar que el rebuig vingui també de part de la família. Pot passar i passa.

De fet, al Centre LGTBI de Barcelona hi ha una entitat resident que ofereix acompanyament i acollida a joves del col·lectiu que pateixen LGTBI-fòbia al seu entorn familiar. Es tracta d’Ahora dónde, des d’on orienten joves que “es troben que a casa seva no els volen i que pot ser que els facin fora o que els obliguin a ‘replantejar-s’ho’, com si això fos possible”, explica el director del centre, Andreu Agustín. La majoria de casos que atenen són de majors d’edat, però ara estan treballant la coordinació amb els centres educatius per abordar el problema abans, per tal que els psicòlegs i pedagogs d’escoles i instituts detectin si hi ha alumnes LGTBI en aquesta situació.

Una tasca similar ja s’està duent a terme en alguns centres de Cerdanyola, que ofereixen un acompanyament als joves que pateixen un assetjament a casa, sigui per aquesta o per altres condicions. Precisament, els problemes de convivència en l’àmbit familiar, accentuats pel confinament domiciliari durant l’etapa més dura de la pandèmia, van fer que l’any passat gairebé es quadrupliquessin les demandes presentades per menors al Centre LGTBI de Barcelona, en comparació amb les xifres del 2019.

VIURE SENSE SER ACCEPTAT
La Xarxa de Municipis LGTBI, de la qual en formen part ciutats com Barberà, Ripollet o Cerdanyola, treballa perquè tant a l’escola, com a casa, els joves no pateixin bullying en sortir de l’armari. I és que, durant el confinament, molts adolescents del col·lectiu LGTBI han hagut de viure a casa, sense la seva xarxa de suport habitual.

“Viure amb una família que no accepta qui ets ni a qui estimes és molt complicat i dolorós”, explica la Tània, una jove de 22 anys de Cerdanyola. “El meu pare fa mesos que no em parla perquè em va veure fent-me un petó amb una noia i la meva mare l’intenta consolar dient que estic en una etapa de confusió i que acabaré coneixent un noi que farà canviar els meus gustos. No sé què fa més pena, si l’actitud d’un o de l’altre”, afegeix.

L’ASSETJAMENT A L’ESCOLA
Cristian Carrer, coordinador tècnic de l’Observatori Contra l’Homofòbia i psicòleg social, afirma que la majoria de casos de menors que arriben a l’OCH, que suposen menys d’un 3%, són per assetjament escolar. És a dir, sovint els infants i adolescents LGTBI s’han d’enfrontar a la manca d’acceptació tant a casa com a l’escola o l’institut.

Si bé en els últims anys els centres educatius han evolucionat bastant en aquest sentit, Carrer assenyala que “la diversitat afectivosexual i de gènere encara no apareix en el currículum escolar”. “Cal treballar des del principi, a tots els nivells, perquè si no es parla de diversitat des de l’escola, quan els alumnes arriben a l’ESO pot esclatar l’LGTBI-fòbia”, afegeix.

Això és el que li va passar a l’Albert, de Ripollet, que explica que, quan anava a l’Institut, els nens li feien bullying per ser gay. “Vaig arribar a tenir pànic a quedar-me sol a l’aula amb els meus companys perquè, quan el professor marxava, aprofitaven per tirar-me boles de paper escrites amb insults”, explica. “Maricón de merda”, “Xupa polles” i “Alberto el del culo abierto”, era el que més li repetien.

A més, en etapes tan complicades com la preadolescència i l’adolescència, sovint la víctima d’assetjament no entén per què l’ataquen i opta per callar. El mateix passa amb els companys que podrien ser defensors de la víctima, que sovint no diuen res perquè temen que, si alcen la veu, els agressors els atacaran també a ells.

Una altra qüestió a tenir en compte és que els episodis d’assetjament escolar no sempre es produeixen a les aules, sinó que es donen sobretot a l’entrada i sortida del centre, als passadissos, al pati o al menjador.

MENORS AGRESSORS
“Molts cops els agressors són nois menors que actuen en manada”, lamenta el president de l’OCH, Eugeni Rodríguez, que es mostra molt preocupat per aquest fet.

“Jo ja he superat aquestes situacions i visc feliç amb la meva parella fora de l’armari”, diu l’Albert, que ara té 25 anys. “Algun company m’ha arribat a demanar perdó per tot el que em van fer, perquè un cop et fas gran et fas més conscient de tot. Però em fa molta pena pensar que això segueix passant”, afegeix.

És evident, que “alguna cosa s’està fent malament”, diu Carrer, que convida a no criminalitzar els menors i a pensar en el context que propicia aquestes agressions.