Alexandra López

VilaVeïna és un servei gratuït pioner a Europa on s’informa dels recursos i els serveis de proximitat de què disposen les veïnes de Barcelona per cuidar altres persones, sobretot durant la infància i la vellesa, però també en casos de discapacitat. De fet, sempre necessitem que ens cuidin en algun moment de la vida i com a éssers humans, som éssers interdependents.

Aquest servei municipal no només ofereix informació i assessorament de recursos que puguin ser útils per ajuda a la dependència, el més important és que també realitza un acompanyament a la persona cuidadora. Això, que sembla molt lògic, implica un canvi de mirada perquè es dirigeix a persones cuidadores que mai han estat reconegudes, aquelles que han realitzat un treball invisibilitzat i poc reconegut a la nostra societat, les quals majoritàriament són dones. Algunes fan aquesta tasca de forma no remunerada per cura d’algun familiar, d’altres com a forma de guanyar-se la vida. En molts casos, són dones migrades i precàries. Algunes en situació irregular i sense estar donades d’alta a la Seguretat Social. Dones amb menys drets que la majoria.

En el cas del Districte de Nou Barris tenim dos espais de VilaVeïna als barris de Vilapicina i la Torre Llobeta i Prosperitat, que porten gairebé un any en actiu i que treballen de forma comunitària, enxarxant-se amb serveis i organitzacions socials del seu voltant. El servei ha estat ben rebut i la valoració és molt positiva. Segons dades recents, a nivell de ciutat ha arribat a l’èxit d’atendre a més de 14.900 persones.

Tot i això, aquests bons indicadors no semblen suficients per al nou govern socialista de l’Ajuntament de Barcelona, ja que vol desmantellar el servei de VilaVeïna a tota la ciutat. En un país on l’ajuda a la dependència és tan minsa, que una administració decideixi fulminar aquest servei ens aboca a fer passos enrere. Sobretot, després de l’experiència de la crisi de la covid-19 que va destapar la debilitat de tot el nostre sistema de cures.

Som conscients que el fet que ens cuidin és una necessitat social, però dia a dia veiem com no està distribuïda equitativament i la responsabilitat recau en “les de sempre”. A més, sabem perfectament que la sobrecàrrega que signifiquen les tasques de cura afecta a totes les esferes de la vida. Tenen un gran impacte sobre la salut, tant física com emocional, i poden arribar a provocar l’aïllament de la persona cuidadora.

Habitualment es diu que les cures de llarga durada i l’atenció a la dependència constitueixen el quart pilar de l’Estat de Benestar. No obstant això, és evident que encara queda molt per fer: no es considera un tema essencial i el debat públic –i les mesures polítiques– que necessitem per a encarar-lo no s’estan donant en profunditat. Continua sent un problema que no es pren de forma seriosa i això té alguna cosa a veure amb el fet que sigui un problema arraconat.

Per tant, no hem d’escatimar en fórmules que ens ajudin a avançar per arribar a aquelles dones cuidadores que ho necessiten. La creació d’espais segurs que donin resposta a les seves necessitats, neguits i demandes. Espais especialitzats amb una atenció personalitzada, per treballar un procés de reconeixement i ampliació de drets. Equips que arribin a un col·lectiu que, en molts casos, no han arribat a altres serveis municipals perquè mai s’han sentit escoltades pel sistema.

Amb estructures familiars cada vegada més debilitades, amb una esperança de vida cada vegada més llarga, i amb un augment exponencial de necessitats de cures tenim davant nostre un dels reptes més importants del nostre temps.