Fa unes setmanes, una cinquantena de catedràtics i professors de diverses especialitats del dret –del conjunt de les diverses universitats catalanes– van crear, van constituir l’anomenat Col·lectiu Praga.
La raó principal d’aquest grup és la defensa del dret a decidir en l’àmbit acadèmic. El nom de Praga és en homenatge a la ciutat txeca que va representar, el segle XX, el símbol del dret a l’autodeterminació dels pobles –portat a terme d’una manera pactada i exquisidament democràtica amb motiu del “divorci mutu” entre Txèquia i Eslovàquia– i tot plegat encapçalat per un personatge públic exemplar com va ser Václav Havel. Tant de bo que avui en dia, més enllà de l’Ebre, existís un dirigent polític que es pogués assemblar una mica a l’insigne estadista i intel·lectual txec.
De fet, el Col·lectiu Praga es podria dir que representa un acurat contrapès (democràtic i jurídic) als intents del govern espanyol de recentralitzar acceleradament uns continguts polítics que la mateixa Constitució espanyola (CE) posa en dubte. Perquè, per exemple, la CE no prohibeix el dret a decidir. En aquest sentit, és cert que l’article 2 posa traves a la consulta –és un article molt dogmàtic i restrictiu–, però entra en contradicció amb altres articles de la carta magna (el 20, el 23 i el 92), que ens permetrien votar amb normalitat. D’altra banda, el concepte de pluralisme polític, present en l’article 1 de la CE, està per damunt del concepte de la indissoluble unitat de la pàtria de l’article 2.
Cal esmentar que el Col·lectiu Praga té una sintonia especial i es troba plenament identificat amb el Consell Assessor per a la Transició Nacional, organisme cabdal de l’entramat jurídic del procés sobiranista. Una idea clau que el Col·lectiu Praga pretén defensar i irradiar sobre el conjunt de la societat catalana és que, si no disposem d’unes bones relacions internacionals, podríem fer un salt al buit, ja que el dret arriba fins on arriba, i la resta ja depèn de la política. En aquest aspecte, és primordial que tinguem molt present que, en el supòsit d’haver d’arribar a una situació de desobediència civil, hem de poder disposar almenys d’un blindatge protector a través de la comunitat internacional que ens envolta.
Josep M. Loste
