El 13 de juny de 2015 (malgrat que a la revista municipal d’informació Baétulo posi juliol de 2014) Dolors Sabater va ser proclamada alcaldessa de Badalona gràcies als 5 vots de Guanyem Badalona en Comú, els 4 del PSC, els 3 d’ERC i els 2 d’ICV-EUiA.
El candidat i exalcalde del PP García Albiol només va aconseguir els 10 vots dels seus regidors; el candidat de Ciutadans es va votar ell mateix i es va registrar un vot en blanc.
Amb aquest nomenament es posava fi a quatre anys d’unes pràctiques polítiques de confrontació i divisió entre el veïnat, ja que durant el mandat de García Albiol Badalona va ser l’ull de l’huracà de la xenofòbia i el laboratori del PP per aconseguir millorar els resultats electorals a Catalunya. No hem d’oblidar que García Albiol va fer campanya en altres localitats i molts el consideraven el model a seguir.
Amb aquest canvi a l’alcaldia, un nou equip es feia càrrec del govern i es despertava l’esperança de milers de badalonins indignats amb la política excloent practicada pel PP.
Tanmateix, aquest any ha estat un any de llums i ombres.
És cert, i ningú ho pot negar, que no ha estat gens fàcil reconduir la situació. De fet, encara hi ha problemes no resolts que s’han d’abordar per posar fi a la incertesa i als dubtes sobre l’eficàcia d’aquest nou govern.
No entrarem a valorar la gestió de cada una de les àrees de govern. Només volem recordar les mesures de caràcter prioritari que el nou govern es va comprometre a desenvolupar durant els primers mesos del mandat. Són aquestes:
– Impulsar la transparència i la democràcia.
– Fomentar la justícia social i la igualtat d’oportunitats.
– Promoure la cultura, l’educació i la convivència.
– Incrementar l’ocupació de qualitat i la reactivació econòmica.
És evident que, pel que fa al primer objectiu, s’ha avançat, encara que mai no és suficient si es vol una ciutadania més compromesa socialment. Quant als altres, com es deia a l’escola, és clar que necessitem millorar.
Hi ha qüestions menors -tot i que són les que tenen més importància en el dia a dia- que el veïnat valora com a senyal d’eficàcia: la neteja, el manteniment de l’espai comú i els espais verds, la seguretat, el control dels comportaments incívics (amb mesures proactives), etc. La llista és més extensa, però tothom té clar quins són els problemes no resolts dels seus barris i quina és la situació de la ciutat un any després.
El sagnant problema de l’atur, l’increment de les desigualtats i la pobresa extrema, els desnonaments, el futur de milers de joves, la remunicipalització de serveis bàsics (aigua, neteja, instal·lacions esportives…), la convivència i la cohesió social en alguns dels barris, les barreres físiques (cal transformar d’una vegada la C31 i convertir-la en una via urbana) i les socials existents encara avui (Vaig a Badalona!), la mobilitat, la connexió i la millora de comunicació entre els barris, la creació d’un parc d’habitatge social per posar fi al drama dels desnonaments (s’ha d’aplicar un impost als pisos buits propietat dels grans tenidors), l’agilització dels tràmits administratius per facilitar les gestions de la ciutadania, la millora dels serveis públics (educació, sanitat, cultura, serveis assistencials…), etc. Són, en definitiva, elements que fan que una ciutat sigui model i exemple de convivència sense discriminacions i sense deixar ningú enrere.
Necessitem una ciutat oberta i de progrés que tingui com a prioritat el benestar de les persones. De totes les persones. Cal buscar i aconseguir la complicitat de tothom, no només d’aquells que per raons diverses justifiquen i aplaudeixen tot el que fa el govern (guarda’m dels meus amics; dels enemics ja me n’ocupo jo). No passa res si s’accepta l’error i es corregeix. No ha de passar res si s’escolta la ciutadania. Al cap i a la fi la ciutat la fem tots i cadascun dels que hi vivim i treballem, i hem de millorar per sentir-nos orgullosos de viure-hi.
