Hi ha qui diu que ens trobem davant d’un nou període de la història política del nostre país on el transformisme, altres ho anomenen transfuguisme, és a l’ordre del dia.
El diccionari diu que un transformista és la persona que fa mutacions rapidíssimes al vestit, en la manera de comportar-se, en les idees polítiques… Bé, no diu exactament això però, més o menys, podria ser.
És el que passa amb les noves formacions polítiques, anomenades emergents, a les quals s’han incorporat persones procedents de velles ideologies considerades d’extrema esquerra i altres de la dreta més clàssica, si bé és cert que uns i altres han evolucionat de manera singular.
Tenim així personatges que han evolucionat des de l’ORT fins a Podem. L’itinerari ha estat el que explico a continuació. Primer van militar en un partit revolucionari que no es volia deixar arrossegar per cap corrent reformista i que lluitava contra tota forma d’estat. Després van anar a una altra formació que tenia com a objectiu prioritari la implantació i consolidació de la dictadura del proletariat. Els principis que guiaven aquesta organització eren els de la teoria científica del marxisme leninisme, pensament Mao Tse-tung. Més tard van passar a un altre que apostava per construir el Partit Comunista Revolucionari. Superats els primers anys d’una democràcia inacabada i limitada van apostar per una nova coalició d’esquerres, anticapitalista, ecologista i feminista. El següent pas va ser una nova organització d’origen trotskista i ara, finalment, han aterrat a Podem, el secretari general de la qual és el mediàtic i controvertit Pablo Iglesias.
No parlarem dels que des de la més rància i feixista Falange han evolucionat fins a arribar a un altre dels partits emergents.
Sabem què volen, com ho aconseguiran i quan, encara que cada dia que passa ens resulta més complicat entendre si realment volen posar fi a la vella política o és un nou transformisme que vol aprofitar el desgast dels partits sistèmics per evitar que els partits realment compromesos amb la defensa dels interessos de les classes populars, i que aposten per una nova forma d’estat i defensen els drets humans, aconsegueixin millors resultats electorals i, així, iniciar un procés constituent que ens porti a una nova i necessària república federal.
Per a molts, cada dia resulta més difícil desxifrar si el que realment volen els nous partits emergents és assegurar una nova transició que permeti l’estabilitat i la continuïtat de l’anacrònic i vell sistema monàrquic o aposten per una autèntica transformació de l’estat, amb un projecte de classe, federal i republicà.
El que sí tenen en comú aquestes noves organitzacions polítiques emergents –diuen– és que no volen la vella política; tanmateix, en la seva curta praxi ja ens han demostrat que res d’això és cert.
A més, si als òrgans de direcció hi ha gaires personatges d’aquest tipus, transformistes –tot i que alguns els anomenen oportunistes– realment, em diu un amic, el que volen no és continuar remenant les cireres per aconseguir canviar-ho tot perquè tot continuï igual?
Això, li dic, és una vella història i tots coneixem exemples de com, de vegades, molts personatges que deien que volien transformar el món, el que realment han aconseguit amb les seves trapelleries o canallades és consolidar un sistema opressor i al servei dels poderosos.
