Ara més que mai és necessària una acció conjunta efectiva de les institucions catalanes –Generalitat, Diputacions, Consells Comarcals, Ajuntaments i tots els càrrecs electes–, així com totes les associacions en defensa dels usuaris del tren convencional i el transport públic en general, per exigir el traspàs definitiu de tots els trens de rodalies i regionals al Govern català. Aquest traspàs ha d’incloure el material mòbil, els trens, però també, i sobretot, les vies i la infraestructura –millorada i posada al dia, ja que actualment es troba en un estat molt lamentable–.
Aquest traspàs, tal com indica l’article 169 de l’Estatut de Catalunya de l’any 2006, és necessari i vital, però és independent de la via judicial iniciada pel Govern català, amb la presentació d’una demanda contenciosa-administrativa contra ADIF per incompliment flagrant de les inversions previstes i per la seva actitud irresponsable envers els ciutadans i el territori català. Per altra banda, un tema recurrent respecte del qual l’Estat espanyol, ADIF i RENFE se’n renten les mans són les interconnexions molt deficients entre Catalunya Principat i la Catalunya Nord, en el tren convencional a les línies R-11, RG1 i R-3. És a dir, les interconnexions ferroviàries Portbou-Cervera de la Marenda i Puigcerdà-La Tor de Carol, molt infravalorades i en què una part molt important de les comarques del nord-est i nord de Catalunya perden moltes oportunitats d’intercanvis econòmics, comercials i de comunicació amb Catalunya Nord i Occitània, la qual cosa provoca una incomunicació flagrant amb Europa.
En resum, des del 2012 el servei de RENFE del tren convencional a casa nostra ha patit 1.600 incidències i el Ministeri de Foment només hi ha invertit el 10% del pressupost compromès. Així no es pot continuar. El transport públic i particularment el tren convencional és un sector molt estratègic: és massa important per a l’economia i la qualitat de vida dels catalans. Sense un tren convencional decent, digne i europeu a Catalunya mai no serà possible una reforma horària que permeti la conciliació de la vida familiar i laboral. Sense un tren convencional com cal, Catalunya mai no serà un país punter, amb una veritable eficiència econòmica compatible amb una autèntica justícia social.
