La platja de Badalona ha evolucionat al llarg del temps en concordança amb molts d’altres aspectes de la vida ciutadana. Ja no és un espai residual i mort, esdevé un curiós lloc de redescobriment de natures on hom, a més, pot banyar-se. Em diuen que des de la Casa Gran es vol que continuï essent un espai viu i obert a la ciutadania a tota hora i em consta que hi ha sobre la taula estudis de millores.
La consideració social, estètica, iconogràfica i, al cap i a la fi, pràctica de la platja ha evolucionat al llarg dels anys -i dels segles, i dels mil·lennis- en consonància amb l’evolució de tantes altres coses que ens envolten. En el món antic, tal com recullen els historiadors, la platja, igual que el crepuscle, era emblema del límit, de la fissura entre els mons i, com a tal, emblema de la mort, però també del canvi, de la regeneració, de l’expectativa d’un estat millor, l’espera d’allò que els camarlencs en diuen l’adveniment de la tercera edat de l’esperit.
Però a efectes pràctics, la platja és un espai residual que no serveix gaire de res: no és el mar per on es pot navegar ni és la terra on hi pots edificar cases, on hi ha vegetació i pots fer-hi conreus. És, a més de l’aspecte limítrof, també en aquest sentit un lloc mort. En les èpoques més primitives és possible que les platges s’utilitzessin com a ports, però la desprotecció davant de qualsevol imprevist d’ordre meteorològic va fer que aviat les societats civilitzades descobrissin -o inventessin- els molls com a construcció apropiada per tenir-hi les embarcacions protegides i ordenades -ja els romans ens van fer el primer port a la zona del pont d’en Botifarreta i moltes centúries després els de Campsa van clavar a la sorra el pont del petroli, amb ben celebrat-.
Hi ha un temps on els privilegiats pioners gaudeixen a tocar de casa seva d’unes platges que són autèntics reductes del paradís perdut. Mireu si no tot el que els badalonins vàrem poder fer durant decennis sobre la sorra: tenir-hi uns bons banys, unes bones casetes, uns excel·lents restaurants, les barques del peix de platja, el ta-ca-tà, el voleibol… les estones romàntiques i els banys de lluna…
Però, ai! Finalment va venir la generalització de la descoberta, i la platja badalonina es va convertir en poc temps -en molt poc temps si ho mirem en termes històrics- en lloc d’aglomeració, xivarri i patacada. El problema va venir quan, un cop convertida la platja en un lloc d’interès públic general, esdevingué també una confluència d’interessos comercials. La platja és un centre de serveis, i rere els serveis hi ha sempre, d’una mena o d’una altra, negocis, tant es val si són legals o no.
S’acosta el bon temps (enguany quasi un eufemisme). Tornarem a comprovar a la platja urbanitzada -en el sentit més genèric del terme- que el problema no són només els africans venedors de begudes ni les orientals massatgistes, sinó els qui hi planten estendards estables, o sigui els xiringuitos amb altaveus amb pseudomúsica denotativa d’encefalogrames plans, i el que és pitjor, els qui fan un ús invasiu de l’espai marítim en si, i que en nom d’uns drets que es protegeixen perquè resulten rendibles a algú, acaben acotant-lo i parcel·lant-lo. Em refereixo a les embarcacions de tota mena, sobretot les de motor, però també als surfistes i als windsurfistes. El resultat és que, al final, a qui li toca rebre és al primer practicant de la platja, allò que d’una manera que avui ens sona quasi antiquada en diuen els banyistes, i que acaben confinats en una mena de gueto entre boies que, si en surten, s’hi juguen la pell, literalment i en tots els sentits. Quines iniciatives prendrà el nou consistori?
Mentre esperem que el desviament de la via del tren i la construcció del pont ferroviari sobre el canal “olímpic” es faci aviat i no generi desgavells –ni destrosses importants- a la platja, permetin-me enyorar temps antics, però no amb resignació ni amb inútil jeremisme, sinó amb un punt quasi heroic, i tant me fa si la idea d’heroisme té a hores d’ara un aire ridícul. El punt estrany, desafiant, en què el banyista es torna nedador.
