Calmada una mica la polèmica sobre si es fa plegar o no el gerent de Badalona Comunicació, Albert Fernández Saltiveri, passant a un discret segon pla el pols entre l’alcalde i tota l’oposició, he decidit fer un petit tomb per la comunicació pública municipal, una forja amb forns d’alta volada de cara a les eleccions municipals que vénen.
L’Ajuntament de Badalona no és una excepció i és un dels que disposa d’un gabinet des de la dictadura. Però va ser amb la democràcia quan el gabinet de comunicació municipal es constitueix en una autèntica direcció de comunicació. Fins aquí tot correcte. Fins i tot que es disposi d’un gerent que, en realitat, és el Dircom de l’Ajuntament de Badalona, que té sota seu la cap de premsa i els directors de la televisió, ràdio i revista municipals.
En general, el món acadèmic i professional està d’acord que la direcció de comunicació ha de dependre orgànicament de l’àrea d’Alcaldia, ja que és la unitat administrativa que coordina el pla estratègic del municipi. La situació política del consistori badaloní, però, no és la més adient per mantenir viu aquest esquema lògic. Trontolla. Per què? Doncs si bé la direcció de comunicació ha de penjar de l’Alcaldia, hi ha una pota coixa: l’esquema del departament marca –sobre el paper i en general-que s’estableixi una subdirecció comunicativa de descentralització orgànica per als organismes autònoms i empreses públiques municipals i també contempla una segona subdirecció per gestionar la comunicació de l’estructura territorial descentralitzada, ja sigui en juntes de districte, barris o qualsevol altra divisió. A Badalona, però, el poder comunicatiu pivota només sobre dos eixos: el polític, l’alcalde, i l’executor, el gerent de comunicació o Dircom.
Així, bona part dels problemes rau sobre les relacions informatives, entenent com a tals “les actuacions periodístiques encaminades a seleccionar material propi per al seu subministrament als mitjans de comunicació i respondre les peticions informatives internes i externes de l’organització”, com s’escriu en el llibre de la professora Conchi Campillo, “Comunicación pública y administración municipal: una propuesta de modelo estructural”.
Com en qualsevol Ajuntament, que la direcció de comunicació municipal mantingui una relació equilibrada amb els aparells mediàtics locals –com aquest Línia Badalona- suposa gestionar a través d’ells una imatge pública d’acord amb la seva estratègia comunicativa global. Per això, la direcció de comunicació, mitjançant el departament de premsa, que assumeix les relacions informatives, ha de desenvolupar funcions estandarditzades com el seguiment i la documentació informativa, l’anàlisi estratègica dels temes municipals i la mediació professional. A través d’elles és quan s’han de canalitzar cap als mitjans locals les informacions “interessades” de l’organització municipal i s’han d’atendre –per igual- les seves demandes informatives.
El treball de la doctora Campillo ens recorda que un ajuntament democràtic, obert i racional es preocupa de la gestió independent de les relacions informatives: entenent com a tals “les actuacions periodístiques encaminades a seleccionar material propi per al seu subministrament als mitjans de comunicació i respondre a les peticions informatives internes i externes de l’Ajuntament”.
A l’Ajuntament de Badalona, segons l’oposició, preval la informació canalitzada només des de dos fronts: els mitjans estatals i els mitjans controlats pel doble pivot Alcaldia-Direcció de Comunicació. Aleshores, si aquests responsables politicoadministratius no volen o no són capaços de desenvolupar una gestió suficient i eficaç de la informació que afecta la Casa de la Vila vers la premsa “de casa”, seran els mateixos mitjans de comunicació locals, a través d’altres fonts informatives (potser amb interessos contraposats als de l’organització), els que, llançant missatges de diversa naturalesa, es converteixin en els principals artífexs de processos de formació d’opinió pública.
Dit això, cal recordar que la crítica solvent és tan necessària com l’aire fresc per ventilar la Casa Consistorial, sigui del color que sigui.
