En la mitologia grega, Pandora va ser la primera dona, feta per ordre de Zeus com a part d’un càstig a Prometeus per haver desvelat a la Humanitat el secret del foc. Fins llavors, la Humanitat havia viscut una vida totalment harmoniosa en el món, però Pandora va obrir la caixa que contenia tots els mals alliberant totes les desgràcies humanes (la vellesa, la malaltia, la fatiga, la bogeria, el vici, la passió, la plaga, la tristesa, la pobresa, el crim, etcètera).
Pandora, però, va tancar la caixa (que en realitat era una àmfora) just abans que l’Esperança també sortís. I va córrer cap als homes a dir-los que no estava tot perdut, que encara els quedava l’esperança.
Una ciutat tan gran com Badalona té moltes similituds amb la mítica caixa de Pandora, en el fons de la qual només es van quedar l’esperança i, evidentment, amb ella, la fe. Clar que una ciutat és una ciutat, però aquella caixa que tothom anomena i ben pocs saben què contenia hi té com deia força semblances. Encara m’atreveixo a anar més lluny, una i altre fins i tot s’assemblen amb els éssers humans: tenen cos i ànima.
L’esperança, per als badalonins i per als que no ho són, seguint la seva accepció, ve d’esperar, una espera de coses millors, naturalment. Significa que espero i confio en alguna cosa sense tenir la certesa absoluta que es doni. Moltes vegades l’esperança està alimentada per creences que poden apropar-se o no a la veritat. La Fe, ve del vocable llatí fides, que significa exactitud o veracitat. Contràriament a l’esperança, la Fe està basada en la veritat, però no pas en les creences. És doncs, la Fe, “la certesa del que s’espera, la convicció del que no es veu”, segons diu la carta als Hebreus.
Doncs, els badalonins, segurament encara per la influència dels déus, malgrat tot el que de negatiu es pugui dir i escriure, vés per on encara tenen esperança i fe, ambdues incardinades en la política i en els seus homes i dones, que els déus guardin.
La badalonina caixa de Pandora va deixar escapar bellesa, coherència urbanística, serveis, estructures, vialitat, indústria i docència. Tot ho estem buscant des dels foscos temps de la dictadura i del brutal creixement urbà dels anys 60 i 70 del segle passat, però no ho assolim… ho veiem proper, però difús, això sí, sense perdre l’esperança en els nostres polítics i la fe amb l’alcalde que la darrera setmana de maig ens regalarà Zeus. L’esperança és el darrer que es perd…
Un Xavier Garcia que fa bombo per les espanyes, ben atrapat en el funambulisme, pot deixar pas, per obra també de la mitologia grega, a un nou alcalde que, també per obra i gràcia dels déus, no acabi de satisfer ningú? Els badalonins, lluny de la llegenda grega, no intenten donar a l’home alcalde la culpa de tots els mals de la ciutat. Perquè saben que la culpa és col·lectiva, ni un sol partit se’n salva. El vot a les municipals anirà altre cop a la fe i l’esperança: l’únic que els queda als badalonins.
En ple somni, veiem dalt de Montigalà milers de badalonins pregant als déus i als seus intercessors que tots i cadascun dels partits que demanaran el vot per treure un alcalde de la seva particular caixa de Pandora, els ofereixin un programa de quatre anys factible, desenvolupable, real, que engresqui a tothom, polítics i politiqueria inclosos.
Més amunt de la muntanya, agafats a la Creu de Montigalà, els empresaris badalonins també resen perquè tots els polítics que aspiren a una cadira al saló de plens del consistori es llegeixin de dalt a baix –i l’entenguin!!!- el Decàleg per la consolidació del potencial econòmic de Badalona, que no demana més que seny i empenta. Decàleg aclaparador i realista elaborat per la FEB. I ja fent puntetes, a la creuera, amb els empresaris a sota resant i milers de badalonins envoltant mans enlaire la muntanyeta maleint la plaga, uns àngels mostraran el camí cap a una política social que per ella sola ja clama al cel I avergonyeix qui té dos dits de seny.
Tot plegat, ja ho veureu en somnis, com jo, gràcies a la vella caixa de Pandora. I als que ens han manat, i manen, naturalment.
