Ja en tornem a tenir, d’eleccions. Tant o més complicades que les anteriors. Cap partit polític aporta novetats. Ni un sol partit ens presenta un programa on s’expliqui què pot passar en un futur immediat. Tothom, sigui del color que sigui, va a la seva. Mireu, si no, què es diu en els primers mítings i quin contingut ofereixen els anuncis de les diferents formacions, d’aquí i de Madrid.
Dinant al pis d’un restaurant del carrer de Mar un conegut em comenta que està sorprès de la poca imaginació de l’espectre polític. I m’etziba: fixa’t que hi ha un partit que ha tornat a fer ús del desagradable i malintencionat acudit sobre la parla dels catalans. En un primer moment no entenc el que em diu, i l’interlocutor, dret al costat de la taula, amb un company de feina, em recorda en Bobby Deglané i la Mary Sampere. Noi, vas molt enrere, li vaig dir. Endavant i endarrere, em respon el conegut, es deia abans i es diu ara que la parla del català recorda la del gos quan borda. Tot plegat, s’explica, que hi ha un partit estatal que en el seu anunci televisiu presenta un personatge que té centenars de gats, perquè no li agraden els gossos. I l’home del restaurant em rebla: què va respondre a cosa semblant la Sampere al Bobby de la SER? Sí, home, que els catalans li posem Bobby als nostres gossos!
Reconec que el comensal del restaurant es va passar dues cantonades de mal pensat, però també entenc que la gent del carrer ja no sap què pensar de tot plegat i agafa el rave per les fulles i a tot li veu doble intenció. I potser n’hi ha, en algun cas. El company de feina del conegut comensal es posa a riure i suaument deixa anar: per a mi, menys política i més pensions. Quan duraran les pensions, eh?, enfatitza.
Se’n van. Amb el meu got de vi amb gasosa a la mà hi penso, en això de les pensions. Certament, a més dels temes de rabiosa actualitat, quan arriben eleccions els polítics surten com llebrers a cercar el vot dels quasi 10 milions de pensionistes de l’Estat, visquin a Badalona o a Fuenteovejuna. Sempre amb el reclam que les pensions no són sostenibles, perillen, i si els altres les guanyen, les reduiran i fins i tot les eliminaran. Però no qüestionen la sostenibilitat de les seves ni el menyspreu a les realitats nacionals d’un estat plurinacional, ni les llengües i cultures que cal protegir i se les persegueix, ni la pressió econòmica angoixant a les autonomies, ni acabar d’una vegada amb la radialitat de la xarxa de comunicacions, ni de la burocràcia funcionarial de l’Administració central i el color unívoc del Constitucional, ni les persecucions esportives, ni la duplicitat de serveis, amb el paperàs del Senat o l’operativitat discutible de les diputacions…
Haig d’entendre que els que elaboren els programes (“programes?”) dels partits tampoc s’han llegit l’article 2 de la Constitució espanyola, aquesta que se’ns recorda a cada minut polític de la vida, que diu expressament que “Espanya es constitueix en un Estat social i de Dret”. El que significa que les pensions haurien d’estar fora del debat i incloses en els pressupostos generals de l’Estat com a prioritat bàsica, irrenunciable i fundacional de la nostra legalitat. No com un luxe depenent del nombre de cotitzants ni com a font d’inspiració temàtica dels mítings.
Els socialistes tracten de vendre’ns com a gran conquesta social el sosteniment de les pagues als nostres pensionistes a costa d’una pujada en l’IRPF. Però no a la manera del 0,7% de l’Església sinó com a impost afegit al ciutadà, que ja fa suficient esforç per sostenir-se ell mateix pagant la seva cotització a la Seguretat Social. En Rajoy del PP i president en funcions del govern espanyol ho ha anomenat “disbarat”, però desencertadament basa el manteniment en el creixement de l’ocupació. Els podem-ho tot apunten cap al carro de Sánchez i els de Rivera encara s’aclareixen menys.
Penso que potser ens prenen per babaus. A Europa no hi ha fons, ni guardioles, ni impostos finalistes per pagar les pensions. S’abonen dels pressupostos generals i punt. Aquí se’ls oblida que es tracta d’un deute de l’Estat amb els que l’han sostingut perquè, per exemple, Rajoy fos registrador o Sánchez i Iglesias estudiessin gratis doctrines mal digerides. Per a més inri, arriben a incloure entre les víctimes de les retallades socials el finançament autonòmic, en un nou i nefast cafè per a tots.
Cap Estat seriós ha deixat mai de pagar les pensions. No cal demagògia electoralista. Potser els no sostenibles són ells.
I a tot això, i més, què hi direm els badalonins? Què farem amb els nostres vots?
