A la PAH hem denunciat en reiterades ocasions el terrible patiment de moltes persones que, enganyades pels bancs, han perdut l’habitatge, ja que han sigut desnonades i, a més, continuen com a deutors del banc. Altres continuen vivint sota l’amenaça de l’eminent llançament i amb moltes dificultats per arribar a final de mes. Tothom sap que la pobresa energètica i alimentària afecta cada dia un nombre més gran de treballadors i classes populars.
Mentre això passa, llegeixo als mitjans de comunicació que les cent fortunes espanyoles més grans van créixer un 9,2% l’any 2014 i van acumular més de 164.424 de milions d’euros, l’equivalent al 15,6% del PIB. I, al mateix temps, més de tretze milions d’espanyols viuen per sota del llindar de la pobresa, amb uns ingressos que no arriben als 8.000 euros anuals.
Malgrat això, hi ha qui diu que hem sortit de la crisi i que l’economia creix, encara que no diu a qui beneficia. S’oblida, també, de dir com han crescut les desigualtats a Catalunya i a l’Estat. Catalunya, en particular, després dels últims anys de govern de CiU és el territori amb les desigualtats més grans després de Grècia, Portugal i la resta de l’Estat espanyol.
El govern de CiU, presidit pel molt honorable expresident Artur Mas, ha aconseguit que des de l’any 2013 més de 95.000 famílies no tinguin cap ingrés i les retallades en serveis públics hagin sigut les més grans de tot Europa.
També a la PAH hem denunciat la voracitat dels poders financers i la servitud dels poders polítics. El maridatge i la complicitat de les dretes polítiques catalanes (CiU) i espanyoles (PP) al servei i deutores dels bancs són les causes que ens expliquen en bona mesura el retrocés de la Catalunya social i el desmantellament de l’estat de benestar.
Fa una mica més de cent anys, la vida mitjana de les classes més riques era de 55 a 60 anys, mentre que la de les classes treballadores no arribava als 28 anys. Actualment els rics tenen una esperança de vida que s’apropa als 83 anys mentre que la de les classes populars no arriba als 55 anys. En altres paraules, els mandrosos i ociosos rics tenen una mitjana de vida superior als 24 anys per sobre de l’edat dels treballadors.
Diumenge dia 17 de gener ens va deixar un company de la PAH. Només tenia una mica més de 40 anys, dos fills menors d’edat que vivien amb la seva exparella, amb la qual mantenia unes relacions cordials, i vivia gràcies a uns ingressos que procedien d’una pensió d’invalidesa. Evidentment que no podia pagar la quota de la hipoteca i per això negociàvem amb el Banc Mare Nostrum, amb el qual tenia la hipoteca, una dació i una condonació del deute, ja que era impossible que el nostre company pogués pagar el que el banc li exigia.
La resposta del banc era que la situació personal i familiar del nostre company no era problema seu. Si a més afegim que la seva mare, com a avaladora, també estava amenaçada pels bancs i que li havien anunciat que procedirien al llançament perquè el seu fill no pagava l’abusiva quota de la hipoteca, és fàcil comprendre la situació del nostre company, de la seva mare i de tota la seva família.
És possible que molts pensin que si estava malat, la mort haurà sigut per causes naturals. Altres no sabran que el Banc Mare Nostrum és propietat pública en un 70% a través del FROB, amb una aportació de diners públics de més de 730 milions d’euros, i altres s’escandalitzaran i no entendran per què els governs socialitzen les pèrdues dels bancs i privatitzen els beneficis. El que és cert i irreparable és la mort del nostre company.
Ens preguntem: ningú es fa responsable d’aquesta mort?
Quantes altres desgràcies hem de suportar per culpa de l’especulació dels poders financers?
Perquè els polítics anteposen el rescat dels bancs i el pagament del deute per damunt del benestar de les persones?
Quantes són les persones que han mort com a conseqüència d’aquesta enorme estafa que ens fan pagar a les classes més febles i vulnerables?
Que l’amic que ens ha deixat sàpiga que nosaltres continuarem lluitant contra les injustícies i els poders financers com ho va fer ell i no descansarem fins a aconseguir que tothom pugui viure amb dignitat en un habitatge assequible.
