L’any 2000 va arribar a Barcelona un noi procedent d’un poblet de Pakistan. Com molts altres, buscava un lloc on poder viure amb dignitat –la immigració no és un fenomen nou i mai no s’acabarà–. A Barcelona va treballar de cuiner. Més tard es va traslladar a les terres tarragonines per buscar feina al camp. Finalment va decidir tornar a Barcelona per treballar una altra vegada a l’hosteleria.
L’any 2003 va venir a Badalona i, amb la seva parella, van comprar un pis al barri de Sant Roc. Eren anys de bonança i els bancs donaven tot tipus de facilitat si et volies comprar un pis.
En principi tot els anava molt bé. Pagaven puntualment la quota hipotecaria, tenien feina i un futur prometedor. En aquesta situació van arribar el fills.
Per raons diverses van decidir traslladar la seva petita botiga a l’avinguda Marquès de Sant Mori. Com que passaven la major part del dia a la botiga, molt aviat van ser coneguts i estimats pel veïnat.
Com diu l’havanera, quan “arribaren temps de guerres, de perfídies i traïcions” el nostre amic Muhammad, com molts altres, va tenir problemes per poder continuar pagant les quotes hipotecàries i els consums bàsics. Per això va optar per prioritzar l’alimentació dels seus fills.
No va passar gaire temps que el banc –en aquest cas el Banco Popular– que tantes facilitats els havia donat, va decidir desdonar-los. Tanmateix la família va continuar vivint en al pis.
El 6 d’abril d’enguany una comissió judicial es va presentar al seu domicili per procedir al desnonament. Afortunadament la PAH en tenia coneixement i va evitar que Muhammad i la seva família anessin al carrer. La llei 24/2015 obligava els bancs a oferir una alternativa habitacional abans d’executar un llançament.
Com sempre fa la PAH, l’endemà es va personar al jutjat per demanar informació sobre el què passaria. No va aconseguir cap resposta.
El 10 de maig, de nou, s’hi va presentar la comissió judicial, en aquest cas acompanyada per una dotació dels Mossos, i sense contemplacions va procedir al llançament.
En aquell moment al pis només hi havia la dona i els seus fills, de 4 i 5 anys d’edat. En un primer moment la dona, espantada, no va obrir la porta. Va ser quan es procedia a forçar el pany que va trucar al seu marit i va obrir.
El marit es va posar en contacte amb la PAH i uns quants membres es van dirigir al domicili com també ho van fer representants del govern local per intentar mitjançar i trobar una solució millor. Tot va ser inútil.
Més tard ens vam assabentar de les irregularitats que, segons les persones que hi eren presents i un cop fetes les corresponents investigacions, es van cometre. No havien avisat la família, no es va tenir en compte la presència dels menors i no hi havia una alternativa de reallotjament.
La família, ajudada per alguns veïns i per la PAH, van intentar recuperar les seves pertinences. Només van tenir temps per agafar el més necessari.
Si bé aquesta situació va ser d’una crueltat difícil d’oblidar, el més denigrant va ser el comportament d’alguns Mossos. No tan sols van actuar amb una agressivitat injustificada sinó que també van utilitzar expressions que pensàvem que ja ningú emprava: “Si no me hablas en español, no te entiendo” . “Qué nos dices, que en tu país te hubieran tratado mejor?”.
En aquest cas va ser més que dramàtica la situació que es va viure. Ens vénen a la memòria les declaracions de l’arquebisbe de València, Antonio Cañizares, sobre els emigrants o sobre el perill gai. També les d’un diputat socialista balear, Enric Casanova, que davant les dificultats d’una cambrera romanesa per entendre el que li deia, li va entestar: “Si no te enteras, vete a tu puto país”.
Sembla com si alguns enyoressin els temps de les cavernes i s’oblidessin que vivim en un estat de dret i que el respecte als drets humans ha d’estar per sobre de qualsevol ideologia.
Per això, els companys de la PAH han decidit emprendre tots tipus d’accions per aclarir els fets i demanar responsabilitat.
