Avui toca escriure dels esportistes d’elit catalans. No tinc res en contra dels que no són d’elit, però aquest article va concretament per a ells, pels esportistes d’elit que representen Espanya pel món i que han fet grans les delegacions espanyoles. Per ser franc, tot i que hi ha un munt de sectorials a l’ANC, trobo a faltar els “Esportistes d’Elit per la independència”. Humilment, animo i emplaço l’organització i els esportistes d’elit que hi reflexionin una estona.
Com bé és sabut, alguns esportistes catalans que competeixen amb les delegacions espanyoles que han declarat el seu independentisme de manera pública han estat linxats mediàticament a les xarxes socials. És curiosa aquesta poca solidaritat que hi ha entre esportistes. A mi, particularment, em sorprèn. Com bé apuntava fa uns dies el conductor del programa del Tu diràs de RAC1, ningú exigeix que els esportistes es mullin però, el que no val, és voler tenir contents a uns i altres perquè acabes sense fer-ho a ningú i tenint la majoria en contra.
Per solidaritat amb els que han declarat públicament el seu pensament i/o sentiment, seria bo que es mullessin. I pel país, és clar. Primer va ser la waterpolista Roser Tarragó, que per esgrimir una bandera estelada al seu avatar de Twitter va ser massacrada per part de molts espanyols. Fa unes setmanes ho va fer Ona Carbonell, nedadora de natació sincronitzada que als mundials de Barcelona de natació va aconseguir 7 medalles, encara que al final se’n va haver de gairebé desdir per la mateixa raó, i “matisar” les seves declaracions. També s’hi ha afegit la jugadora de tennis Laura Pons i crec que això mereixeria una reflexió per part dels esportistes catalans.
Com en el cas polític, Catalunya té la paella pel mànec i penso que una declaració dels esportistes d’elit posicionant-se a favor (en el cas que tinguin aquest pensament i/o sentiment proper a la independència) els honoraria com a catalans i persones. És evident que aquí hi entra el debat persistent i del tot legítim que no es mullen perquè la seva carrera depèn, en part i tristament, d’això. Però també crec que per alguns jugadors (precisament si són d’elit ho són per alguna cosa), hi ha vida més enllà de clubs merament espanyols i espanyolistes.
Però, vist amb perspectiva, la unió fa la força i, què dirien les espanyes si la majoria dels esportistes d’elit catalans es plantessin i fessin un comunicat conjunt, mostrant-se solidaritat amb ells mateixos? Pensant amb això he fet l’exercici de veure què és Espanya a nivell de seleccions i quins èxits ha tingut. Per exemple, què hauria estat de l’Espanya de futbol sense Gerard Piqué, Carles Puyol, Xavi Hernández, Cesc Fàbregas, Joan Capdevila, Víctor Valdés i Sergio Busquets? Què hauria estat la selecció de bàsquet sense Marc i Pau Gasol, Juan Carlos Navarro, Ricky Rubio, Víctor Sada o Raül López? I quants mundials hauria aconseguit la selecció d’Hoquei? Cap?
El que vinc a dir és que, Espanya, sense els esportistes d’elit catalans, tampoc no és res esportivament. Serien una selecció més de pilot i no destacarien per sobre de cap altra. Si la selecció espanyola ha gaudit de grans èxits esportius, senzillament ha estat gràcies a l’aportació dels jugadors d’elit catalans. No sé fins a quin punt aquests en són conscients; no sé fins a quin punt són conscients que tenen la paella pel mànec.
