Mentre passen els dies de la campanya del 24M, tot passejant per Badalona t’adones que la ciutat està viva i que els seus ciutadans desprenen energia i vitalitat. Això és bo. D’aquí a l’optimisme hi ha feina a fer, però de moment disposem de l’ànim. Ens afecten les eleccions municipals? Ens fa falta una enquesta. Ens interessen els programes dels candidats a l’alcaldia? D’acord amb què observo a la meva escala, no. Els sobres amb la propaganda electoral s’amunteguen damunt el calaix de les bústies sense que pràcticament cap veí agafi el seu. Sigui del partit que sigui. Pot ser que es valori això.
Tornant al carrer. Tot parlant amb uns badalonins prop l’edifici del Viver, es fa una aposta verbal i ràpida sobre quan serà transitable sense entrebancs el centre de la ciutat. Tres persones vam oferir tres dates diferents, però cap de propera. Qui anava més fort va dir que en tenim per sis o vuit anys i el més moderat es va quedar en dos. Dos, o sis o vuit, són encara molts i molts mesos per patir el que pateix un botiguer del centre o un conductor de cotxe per Badalona, o una mare que porta el nen a l’escola dia darrere dia… El centre de la ciutat, coincidim, és un caos, amb obres o sense. I s’anuncien nous entrebancs, l’obertura del lateral nord de l’autopista; les futures obres a les places Vella i Nova, amb els consegüents aparcaments soterrats, si hi ha prou calers; les hipotètiques obres a Dalt la Vila (amb descobertes arqueològiques); la construcció del canal del port; la reurbanització de la zona avui més degradada de Badalona, els carrers del Gorg (alguns, intransitables); la continuïtat del passeig marítim; la nova carretera de la Conreria; el pont de Renfe a tocar la CACI… i tot amb la moguda de clavegueram, serveis d’aigua, gas, electricitat i telèfon… Poca cosa de tot plegat ens expliquen aquests candidats.
I després, ens diuen, l’entitat metropolitana del transport donarà via lliure a la prolongació del tramvia, vés a saber cap a on, però probablement que en dues direccions: cap a mar i a través, seguint el lateral de l’autopista… i més tard, es canviarà l’enllumenat públic, que ara està plenament desfasat (com els semàfors de leds, amb la meitat de bombetes foses), i més lluny en el temps, molt més, el metro cap a Pomar, passant per Casagemes; la prolongació de la línia 1 del Metro, del Fondo cap a Pompeu Fabra, i el canvi d’ubicació de les vies del tren, cap a la part alta de la ciutat… Diuen.
Ho veieu, badalonins, el que tenim al damunt, amb la discreció dels candidats que votarem diumenge? Doncs amb tot aquest panorama pel davant, com us deia en començar, els badalonins desprenem energia i caminem cap a un optimisme que assolirem a llarg termini. Però l’exercici es fa; no hi ha més bon senyal. Encara que les eleccions municipals no entusiasmin –és un fet– donem mostres d’una ciutat viva. L’energia i vitalitat dels badalonins l’hem de contagiar al nostre futur alcalde i a tots els regidors i regidores… la injecció de vitalitat energètica badalonina els ha de servir per escurçar terminis i anar per feina amb la directa posada; bé, si pot ser amb el canvi automàtic posat.
Si el que acabo d’apuntar es va seguint fil per randa, la predisposició dels ciutadans farà possible una ciutat nova, moderna, on sigui més agradable de viure, amb millors serveis socials, bons transports públics i una xarxa viària més coherent i racional; amb una moderna i eficaç xarxa de clavegueres i de serveis sense fer-se seves les façanes; amb un enllumenat respectuós amb el medi ambient i amb les necessitats visuals de tots nosaltres… i un llarg etcètera.
Passaran les eleccions de diumenge; i després transcorreran quatre, sis o vuit anys… potser més. En aquell moment encara distant, l’energia i vitalitat dels badalonins que caminem cap a l’optimisme obriran a l’horitzó noves fites per assolir: una autèntica política de cultura a Badalona en pot ser un exemple, un suport total al teixit social. Algú és prou atrevit per a posar data a la consecució d’aquest dret? Ep, i no s’hi val a parlar de crisi.
