El cuiner Enric Herce, ja ho podem dir, és un bon escriptor gastronòmic, un cuiner ex-cel·lent -i el tinc entre els meus xefs de culte- i un activista cultural. Des del restaurant Rosa dels Vents, en un indret arquitectònic i paisatgístic excepcional, una joia amagada enmig del brogit de la Costa Brava, organitza uns àpats temàtics amb actuacions artístiques, sempre d’alt nivell. Jazz i cuina, òpera i cuina, recorreguts per la Mediterrània… I ara és el torn del cabaret.
Sota l’epígraf Belle Époque, dins el cicle Lírica Culinària, presenta els quatre primers dissabtes del mes de març un repertori d’actuacions de cabaret clàssic, amb cantants i ballarines professionals dirigits per Ulisses Ordúñez i, naturalment, un menú ad hoc.
Enric Herce, a través de l’espectacle i el menú que ens proposa, ens evoca alhora l’anomenada Belle Époque, l’època d’or de la burgesia, de les arts -entre elles el cabaret-, de la gran cuina clàssica francesa -patró de la cuina professional de tot el món-, i també l’època de les convulsions socials, de la independència de noves nacions, de les noves llibertats i relacions socials… Una època bella, feliç i convulsa, injusta i revolucionària, que va petar pels aires simbòlicament amb l’enfonsament del Titànic i de forma abrupta i brutal amb la Primera Guerra Mundial -que va mostrar, amb tota la cruesa, que darrere la bellesa i l’alegria de viure també hi pot covar l’horror…-.
Un dels llegats culturals més singulars d’aquella època és el “cabaret”, nom francès que originàriament volia dir taverna, però que passarà a designar un local nocturn molt específic, on s’hi desenrotllaven, en forma d’espectacle, allò que les autoritats religioses i polítiques prohibien: la transgressió, la crítica política i social, l’erotisme, l’ambigüitat sexual, la cançó, la dansa i pràcticament totes les arts escèniques.
Grans noms de l’art d’avantguarda, de la cançó d’autor -de Juliette Gréco a Georges Brassens, passant, al Berlín d’abans del nazisme, per BrechtMarlene Dietrich- van lligats a la paraula cabaret. Fins i tot Catalunya hi va fer la seva aportació -també dins l’avantguarda- amb el Els Quatre Gats -amb Picasso, Ramon Casas…-, el nostre cabaret modernista mentre a Espanya imperava l’esperit ranci i carpetovetònic de la “revista” i les “varietats”.
Per cert, un esperit ranci i franquista recollit per l’actual nom del barceloní El Molino, un cabaret encara per democratitzar.
Per Jaume Fàbrega / Escriptor i gastrònom
