De sobte els fets han desmentit – si més no, parcialment- l’habitual pessimisme amb què solem contemplar l’actitud dels joves davant els problemes socials. Malgrat la crisi havíem llegit sovint que al nostre país tan sols el botellón congregava la joventut a les places, mentre que a París, per exemple, eren capaços de manifestar-se iradament contra l’augment de les taxes universitàries, per posar només un exemple. Així doncs, aquesta joventut immobilista, resignada, acomodatícia, ha acabat resultant força més conscient, força més disposada a alçar la seva veu contra els poderosos fluxos financers que condicionen, ofegant-la, l’economia, contra la responsabilitat dels bancs en relació a la crisi i contra la ineptitud, impotència i complicitat dels partits més forts d’un sistema democràtic que cada cop genera més desigualtat. Encara no fa massa setmanes celebràvem la difusió del llibret Indigneu-vos, del nonagenari Hessel, i escoltàvem i llegíem arreu valoracions contrastades entre la recepció del llibre a França i Espanya, amb la conclusió que al marge de les vendes força apreciables del libel poca cosa més podíem esperar-ne. Ben aviat, però, va aparèixer el llibre Reacciona, a cura del també nonagenari José Luis Sampedro, prologuista, a més, del llibre de Hessel en l’edició catalana i castellana. Després van venir els debats, les taules rodones… i ara la sorpresa d’unes places abanderades per la primera ocupació de l’espai públic a Sol, a la qual han seguit les de Sevilla i Barcelona.
No hem trigat, però, a sentir veus que proven de desvirtuar aquestes concentracions. No ha estat cap sorpresa que des de la dreta més reaccionària i els seus entorns mediàtics s’acusés fins i tot a Rubalcaba d’estar-hi al darrera, de ser tots ells un fumetes, etc. És lògic que la premsa i la televisió que dóna suport al partit que representa al nostre Estat la filosofia econòmica i social que ens ha portat a l’actual situació ( l’ultraliberalisme sense escrúpuls )hagi estigmatitzat als qui han sortit al carrer, o que fins i tot s’hagin cínicament presentat com la resposta al que tots els concentrats demanen, però el més sorprenent i decebedor ha estat la reacció dels qui hi haurien pogut ser més sensibles a aquest inesperat fenomen, el periodisme progressista que representen firmes com les de Monzó o Joan Barril, per citar només els més coneguts. Amb estils i tons diversos, han coincidit tots ells en el caràcter espuri de les concentracions, en el seu aire de divertimento, de cumbaianisme, de revolta de tres i no res, etc. Que resulti evident que aquests fets no modificaran el curs econòmic ni les línies majors que articulen la nostra realitat, que alguns dels aspectes criticats per frívols o merament simpàtics s’hagin produït realment, no vol pas dir que tot el que ha passat i està passant sigui en absolut menyspreable. Encara que la capacitat de modificació dels resultats electorals per part d’aquest nou moviment ha estat mínima, vist el rigorós compliment dels pronòstics més afinats, no hem de descartar que puguin fer-ho en el futur, si aconsegueixen traduir en quelcom més ben articulat el seu malestar.
El sol fet que milers de persones hagin decidit mostrar públicament la seva insatisfacció, la seva profunda disconformitat amb el panorama polític i econòmic és ja de per si tot un triomf de la democràcia i un autèntic revulsiu que els polítics, si són mínimament intel·ligents, hauran de tenir en compte. Per què? Doncs perquè malgrat l’ampli ventall de vindicacions que hem sentit aquests dies a les concentracions, els manifestants no són pròpiament contraris a la política, ni molt menys a la democràcia, sinó més aviat a una determinada forma de fer política i concebre la nostra democràcia. Fins i tot podríem dir que, en sentit estricte, el que aquestes masses concentrades demanen és més política i més democràcia, però de l’autèntica: resolutiva, participativa i, sobretot, autònoma davant l’ideologisme ultraliberal i les lleis del seu mercat salvatge.
El moviment del 15-M suposa una esperança. I no hem d’oblidar que, il·lusòria o no, ha estat sempre l’esperança d’on han tret la seva força els qui han aconseguit allò que fins el dia abans semblava del tot impossible.
Ramon Surroca
Filòsof
