En els darrers mesos estem envaïts per tots costats –premsa, televisions, ràdios, banquers, governs de l’Estat, comunitari, local…- de la simbiosi política i crisi, a l’inrevés, que tant li fa. Crisi econòmica, crisi financera, crisi de confiança… nous plantejaments polítics, independentistes, unionistes o de tercera via que ens han dut a una altra mena de crisi. Si de l’econòmica sembla que de mica en mica es regira cap a un moderat optimisme, la política és cada cop més profunda, per més eleccions i noves eleccions siguin ofertes als ciutadans. Els més agosarats fins i tot es qüestionen si tot plegat no és sinó una crisi del sistema capitalista que ha obert la porta als antisistema, que també practiquen la simbiosi política i crisi.
Serà del signe que sigui, però ara com ara, que estem immersos en un món globalitzat, el que sí que és evident és que tots aquests esdeveniments d’àmbit general ens afecten a tots, uns més i altres menys, però ningú se’n pot escapar. Afecta proporcionalment al grau que cadascú ha apostat en l’intrigant món de la política, les finances, les hipoteques o el consumisme especulatiu.
I nosaltres, la gent de Badalona, que no volem ser menys, podem detectar que igualment ens arriba l’onada negativa que ens sotmet a la crisi simbiòtica i ens repercuteix en l’operativitat del Consistori i en les nostres butxaques particulars. I ja se sap, a on hi ha crisi, del signe que sigui, hi ha falta de confiança, falta d’il·lusió, falta de generositat i que, com si es tractés d’un virus, traspua dels àmbits particulars i s’escampa a diferents aspectes de la vida social i col·lectiva badalonina.
I per què fem aquesta última afirmació? Doncs perquè darrerament s’observa, de forma preocupant, com el govern en minoria té dificultats per tirar endavant les seves promeses relatives als àmbits cultural, comunicacional i associatiu; tots tres queden esmorteïts perillosament, honroses excepcions a part. Observem com algunes entitats del nostre patrimoni cultural i associatiu estan en situació de fallida tècnica. Un patrimoni que fins fa uns anys va representar un valuós i ampli capital del qual ens en sentíem orgullosos, però que s’està debilitant de forma alarmant.
No vull esmentar noms, però una bona colla d’aquestes entitats tenen seriosos problemes pel relleu de les juntes o per nodrir-se de nous components. Tot plegat fa que el seu patrimoni es deteriori per manca d’ingressos i la seva activitat decaigui cada vegada més.
La mateixa incertesa derivada de la simbiosi econòmica-política la visualitzem en l’àmbit comunicacional. Els mitjans públics de la ciutat, tot i la incorporació d’un tot terreny com en Pep Viñeta, no mouen les fitxes d’un tauler que té el joc a ralentí. No s’aborden amb la profunditat necessària ni una nova i transparent política de mitjans, ni què fer-ne amb cadascun dels que conformen Badalona Comunicació, com és el cas flagrant d’una revista com Bétulo, que fa una competència absolutament il·lícita als mitjans privats, ni tampoc els staff que han de conduir els nous combois. I tampoc el gabinet de premsa té clar ni qui serà el seu cap ni quin el mètode de treball que s’adoptarà.
Que està passant? Serà que la moderna societat consumista d’avui no deixa prou espai per a les activitats comunicacionals o participatives, amb un suport decisiu de l’Ajuntament? Serà que quan els estaments oficials encara tracten de forma discriminatòria les entitats i associacions de veïns, col·lapsant la il·lusió per l’altruisme? Serà que quan no hi ha una convivència harmònica entre els veïns i els seus col·lectius la gent es tanca a casa? Serà que el govern municipal està massa collat i tímid, potser desbordat per la pesada llosa de la crisi econòmica i el laberint en què estan ficats els polítics en tots els fronts?
Badalona exigeix cotilles fora a tots els càrrecs municipals. Convivència amb la simbiosi crisis financera i crisis política; capacitat d’acció i de resposta. Un exemple fútil: la bandera que oneja al costat del monument als herois de l’11 de setembre del 1714 a La Plana. Per coherència i perquè així era fins fa un temps, la bandera que ha d’acompanyar el petit monument ha de ser la catalana; doncs no, senyor, hi oneja la bandera de Badalona! De moment, no hi ha reacció i la gent no ho entén. Qui va fer el canvi? El perquè no cal que ens el diguin
Moltes preguntes necessiten resposta urgent per posar-hi remei a partir d’ara mateix amb la responsabilitat que li correspongui a cadascú, si no volem veure com es va descapitalitzant el preuat patrimoni cultural i associatiu dels badalonins.
