La Diada d’aquesta setmana i el pròxim 27S estan sacsejant el país i, com a conseqüència, remouen Badalona tota. La sensibilitat de país és a flor de pell, respectant quin és per a cadascú el seu país, però és evident que la mobilització es fa pel nostre, és a dir, per Catalunya. Llibertat o unionisme.
La passió política que tots hi estem posant ha traslladat al primer pla la nostra manera de comunicar-nos. Cert és que, des de fa uns anys, gaudim d’un nou sistema de comunicació, alhora ràpid i econòmic, que es menja amb patates els SMS. Es diu correu electrònic, també email, amb la mania anglosaxona que tots tenim. Al principi semblava una cosa d’extraterrestres, i cada cop més va esdevenir un sistema de transmetre de tot que ens ha globalitzat i democratitzat. Les darreres setmanes en rebem una allau, d’aquests correus. Una paleta de colors polítics intercanvien per la xarxa la independència, el federalisme, la “grande y libre”. Cadascú a la seva bola.
La cosa no es queda aquí. Aquest invent poderós del correu electrònic està sent socialment vençut –gràcies als telèfons i smartphones– pels Whatsapp, Kik’s i altres eines. I no diguem del poder de les xarxes compartides: Facebook, Twitter, Instagram, Pinterest, Youtube… ufff!
Tot aquest grapat –ja és un cove sencer– d’eines de comunicació són abassegadores, ens oprimeixen de tan a prop que ens posen. De vegades cal desconnectar… Doncs no cal que us digui què està passant aquestes setmanes amb la batalla política i emocional que vivim pel futur de Catalunya, a la qual sumem el rebombori a la casa consistorial després de la defenestració del senyor Garcia.
Aquest batec ciutadà que ressona cada vegada més crea situacions que poden fins i tot ser perilloses o delicades. Pensem, per exemple, en el fet que un missatge –via correu electrònic, o des de qualsevol xarxa–, es pot enviar a força gent al mateix temps i a més és públic en una colla de plataformes. Així, sovint no saps qui rep el missatge, o on pot anar un document o una senzilla opinió personal que enviïs a un amic, conegut o saludat.
El llenguatge escrit sobre paper, les cartes, té unes normes i uns formularis que et fan escriure les coses d’una manera més formal. El llenguatge oral et permet expressar coses molt diferents utilitzant les mateixes paraules, però el correu electrònic i les xarxes que es mouen per Internet poden crear confusions imperdonables, políticament incorrectes.
Es diu que l’home és amo dels seus silencis i esclau de les seves paraules; al moment que ens toca viure –d’altra banda engrescador i sublim– ara hi hem d’afegir que també pot ser amo i esclau dels correus electrònics i piulades i missatges que rep i envia, sobretot rep, perquè cada dia se’n reben més de missatges, una munió dels quals ha d’anar directament a la paperera virtual. Una pèrdua de temps afegida, que va a més i arribarà al súmmum la setmana del 21 al 27 d’aquest mes.
De totes maneres, benvingut sigui el correu electrònic, el missatge i el tuit, sempre i quan es mantingui una premissa: tenir-ne una sola adreça. Més d’una et pot fer parar boig!
Ah!, i que l’allau de contactes no ens faci perdre el seny a l’hora d’encarar-nos amb l’urna. Hi ha el futur d’aquest petit país en joc!
