Foto: Manel Expósito
Sheila Maeztu (Murugarren, Navarra, 1997) és una mina d’anècdotes, i sol començar a explicar-les amb un “et seré molt sincera…”. No es va apuntar a handbol perquè es va trobar tancada l’oficina de la SD Itxako. “Ma mare em va preguntar si volia fer bàsquet i li vaig dir que sí”, recorda la pivot del Bàsquet Femení Sant Adrià.
M’han explicat molts orígens peculiars d’esportistes en una disciplina, però el teu és dels millors.
És molt curiós, i el que va venir després, també. Jo ja tenia 12 anys i mentre les meves companyes, com és normal, sabien fer entrades a cistella i moltes coses més, jo no era capaç ni de botar la pilota.
Suposo que la teva progressió va ser increïble. “Vam guanyar el torneig Aker, que organitza el Baskonia, i recordo una Sheila que, en el seu primer any com a jugadora, ja destacava per la seva alçada i potència, i agafava molts rebots”, descriu Pablo Napal, que et va entrenar al CB Oncineda, el teu club de formació.
Els meus grans records són de les persones. Pots guanyar o perdre, però el que et queda sempre al final és qui t’acompanya en el viatge. Aquell any en Pablo em va fer tecnificacions. Va començant sent un entrenador i ara és el meu millor amic. Malgrat la distància, sempre és a prop.
Suposo que sempre has tingut un vincle especial amb els teus avis.
De l’àvia Pilar va ser de qui vaig poder gaudir més. Malgrat que ens va deixar fa dos anys, noto que m’acompanya i em protegeix. Potser per això estic tan bé en la meva feina. Treballar amb la gent gran és el més bonic i generós que hi ha perquè són persones molt agraïdes.
Ets una fisioterapeuta de vocació?
Totalment! Somio ser-ho des de petita i ho he aconseguit. Soc fisioterapeuta a l’AB Premià, a la pedrera del Bàsquet Femení Sant Adrià i en un espai social a Santa Coloma de Gramenet. És un centre amb grups de persones amb demència que hi van els matins i fan diferents activitats (socialització, memòria activa, estimulació cognitiva i activitat física). Buscaven algú per a l’activitat física i els vaig agradar perquè he sigut entrenadora, he fet dinàmiques de grup… No em costa parlar i crec que l’ofici m’està ajudant a millorar molt la meva comunicació i a cuidar i tractar les persones.
T’ho passes tan bé com sembla?
Encara més! [Riem]. Ja conec bé tots els avis i àvies, les seves famílies, els gossos… Em transmeten energia extra per als entrenaments amb el Bàsquet Femení Sant Adrià i quan no em surten les coses fora, m’ajuden a oblidar-me’n. Sempre estan somrient!
“Núria Martínez és una jugadora i una persona increïble: em corregeix, em guia…”
Des que treballes amb gent gran amb demència ha canviat la teva perspectiva sobre la memòria?
Sí. No la cuidem bé ni prou. Hi ha molts graus de memòria i cada cas és un món.
Sembla que gaudeixis molt veient content el teu entorn i fent-lo brillar, i que valoris el procés.
Ostres, moltes gràcies! No ho havia pensat mai. El més important és la salut mental: tothom ha tingut un any dolent i dur, i hem vist que hi ha coses poc importants. No podem pensar massa. Ara valoro molt més les petites coses.
Tornaràs a Malta?
[Riu]. No en tinc ganes, la veritat… Ara ric, però el viatge de fi del grau de Fisioteràpia va ser molt dur. Cinc passatgers del nostre vol van donar positiu i vam haver d’estar confinats a l’hotel 14 dies. Es va fer etern. Nosaltres havíem estat a l’avió amb doble protecció (una mascareta FFP2 i una altra quirúrgica), teníem totes les dosis de la vacuna i ens havíem costejat una PCR.
Durant el malson es va resoldre el teu futur al bàsquet.
És veritat! Em va començar a seguir a Instagram l’Enric Cervera, que ara és el meu entrenador, i em va dir que em volia fitxar! Després de tants missatges i trucades de mitjans de comunicació d’Espanya que volien parlar amb nosaltres sobre el confinament, era l’últim que m’esperava.
El pròxim diumenge us visita Distrito Olímpico.
Que no ens confongui la classificació: no serà un partit senzill. Sabem que patirem perquè Distrito Olímpico té una gran capacitat d’anotar triples i haurem de multiplicar-nos en defensa. La Lliga Femenina 2 està molt i molt competida.
Havies somiat alguna vegada amb jugar amb Núria Martínez?
De petita, quan la veia a la televisió, li deia a ma mare, la María Jesús: “Ostres, la Núria Martínez és brutal!”. És una jugadora i una persona increïble: em corregeix, em guia, m’anima… És inesgotable. Una referent amb una trajectòria impressionant.
Amb 24 anys ets la quarta més veterana en un equip ple de júniors.
Ens falta experiència, però ni una mica de companyonia, entusiasme i ganes de créixer. Des del primer dia les companyes i el cos tècnic m’han acollit molt bé. Soc molt feliç al Bàsquet Femení Sant Adrià: és un gran grup humà, molt divertit i persistent en què prima l’esforç continu. L’únic camí possible.
