Patricia Castro: “A la perifèria creiem que vivim en barris lletjos perquè ens ho mereixem”

El repte que es va proposar l’escriptora badalonina Patricia Castro amb el seu llibre Tu precariedad y cada día la de más gente, de l’editorial ‘apostroph, no era menor: desemmascarar els mecanismes moderns de la precarietat. Sens dubte, ho ha aconseguit amb un text planer i per a tothom que és tota una esmena al capitalisme.

D’on sorgeix la idea d’escriure aquest llibre sobre la precarietat al segle XXI?
Vaig estudiar Economia a la Pompeu Fabra i em vaig sentir estafada. Pensava que parlaríem de coses serioses i en realitat era com parlar de religió. Davant la pregunta de per què les coses són com són, et deien: perquè sí. Després vaig estudiar Sociologia i vaig veure que hi ha coses que es van repetint durant tota la història i que no funcionen. Al llibre, per exemple, explico que el període d’entreguerres [1919-1939] és molt similar al nostre. S’acaba un temps de creixement, hi ha un xoc de models entre diferents països, una crisi… De fet, els microhabitatges, com els àtics diminuts que romantitzem a París, eren molt comuns en aquell temps. El que vivim no és nou, són les conseqüències de desregularitzar els mercats i la manca de democràcia. Volia fer un llibre explicant tot això d’una forma planera i divulgativa. Una espècie de mapa per a aquelles persones que encara no saben d’on els venen les hòsties. Si entens el que passa i saps interrelacionar-ho, ho pots canviar. Si no, ho tens molt difícil. En resum, volia explicar per què som precaris.

“Ens han educat per fer-nos creure que no podem canviar res”

Com definiries la precarietat?
Molt fàcil: no poder imaginar un futur a llarg termini, no tenir capacitat de control sobre les nostres vides, tenir vides líquides i no saber, per exemple, on dormirem si ens quedem sense feina… Encara que treballem, continuem sent pobres i no tenim marge de maniobra. Portem molts anys així i anem a pitjor. Però no només és una precarietat a nivell individual, sinó col·lectiva. Ens han educat per fer-nos creure que no podem canviar res. A tot això cal sumar-hi una crisi climàtica que precaritza directament el planeta.

Al llibre relaciones la precarietat amb el concepte “flexibilització”…
Es tracta del procés de fer líquides les empreses, les feines o les plantilles. És la manera com les elits s’han desfet de responsabilitats. Els és molt fàcil dir que volen fer 20.000 metres quadrats d’hotels i habitatges a les Tres Xemeneies de Sant Adrià perquè externalitzen tots els costos que un projecte com aquest té. Em refereixo a expulsar veïns dels voltants perquè pujaran els preus de l’habitatge o treure’ns el front marítim quan hauria de ser un parc natural. Les conseqüències les paguen els altres. El procés de flexibilització vol dir treure’s les culpes i externalitzar els costos en la ciutadania i el sector públic.

Podria semblar que abans dels anys 80 vivíem molt millor…
Al llibre parlo de com les dones migrants o les dones en general cobren menys, avui dia. Tot això és similar a fa 50 anys. El passat no ha estat millor, encara que hi ha hagut moments en què la correlació de forces era més favorable. A la indústria, després de moltes lluites, els obrers vivien millor, però era un món hipermasclista. No s’ha de romantitzar el passat. De què parlem? Dels anys 60, a casa nostra, quan hi havia franquisme i no podies queixar-te? El passat ha estat una merda, però ara no estem millor. Avui la gent pateix, té angoixa, ho passa malament i el món sembla que no va a millor, però cal continuar lluitant perquè els drets es perden.

La feina és un dels elements més precaritzats en els darrers anys. Al llibre parles del concepte de David Graeber “treball de merda”.
Per a Graeber, es tracta de fer una feina que no entenem, on tenim sensació de manca de control i que no té retorn per a la societat. Vivim en una economia superfinanceritzada en la qual treballem un munt de gent per un munt de coses ximples, perquè treballem per una colla de rics. Durant la pandèmia es van reivindicar feines que es deien essencials. En altres paraules, les persones que fan que el món funcioni, és a dir, la classe treballadora. De totes maneres, hi ha molts estudis que diuen que si a la gent se la respectés una mica, encara que tingui una feina absurda, se sentiria més reconeguda. Sistemàticament ens falten el respecte en tot. Des de fa molts anys hi ha un menyspreu total als treballadors i les treballadores que em subleva, independentment de la feina que tinguin.

“Inserim Barcelona en un circuit global, però ho fem en detriment de la ciutadania”

Qui està darrere d’aquest sistema? Qui mana?
El model econòmic es basa en el capitalisme de plataforma, que és l’especulació a la màxima potència. Alhora, hi ha una nova forma d’aburgesament del món. Els caps ja no són senyors burgesos que van amb bastó com al Monopoly. Viuen als centres de les ciutats perquè s’ho poden permetre, els seus fills van a escoles molt cares, compren conscientment… Aquestes són les elits del nostre sistema econòmic i es poden trobar a Barcelona, París, Londres o San Francisco. Aquesta mena d’elits van molt en sintonia amb els nous temps i són molt perilloses, perquè la seva mentalitat, per una banda, amaga la pobresa i responsabilitza els altres de ser pobres. I, per altra banda, pensen que es mereixen el que tenen i no mostren cap solidaritat amb la resta que són precaris. Però fins i tot a aquesta classe li està arribant la precarietat. Veia un documental dels enginyers que dormen en autocaravanes a la badia de San Francisco perquè no poden pagar els lloguers de 4.000 i 5.000 dòlars. Gent amb bons sous. Això ens mostra que el sistema està fent fallida.

Fins a quin punt el capitalisme que descrius està lligat a les ciutats?
Les ciutats, o millor dit, els estats en nom de certes ciutats, estan posades en el circuit global de capitals. Són les que atrauen inversions, persones i també molta pobresa. Volem viure en aquesta mena de llocs? Les ciutats globals exemplifiquen la desigualtat que hi ha perquè la seva mateixa construcció suposa oblidar la resta del territori. Es veu clarament a la perifèria de Barcelona. A Badalona, per exemple, tenim un servei de bicis que podem agafar per anar a Santa Coloma, però no per anar a Barcelona. Aquesta frontera no té cap sentit. Barcelona recull el que és positiu de l’extraradi i externalitza el que és negatiu. Per exemple, Sant Adrià és una ciutat de merda que té poc finançament, unes elits corruptes, però és la nena lletja del que no vol Barcelona: pobresa, residus… La perifèria és tot el que Barcelona no vol. Podem dir que la ciutat està al món, però la gent que hi viu, no. Es viu contra la població local. Inserim Barcelona en un circuit global, però ho fem en detriment de la ciutadania.

Com és aquesta perifèria?
Manuel Castells es va adonar que les ciutats generaven un creixement molt gran al mateix temps que generaven molta pobresa. Això produïa segregació, que en el nostre cas se’n va a la perifèria. Aquí tenim la sensació de viure en barris lletjos perquè ens ho mereixem. No dic que sigui un lloc d’on escapar, però sí que hi ha la idea que és un lloc pel qual no s’ha de lluitar.

Com es pot redreçar tot aquest model econòmic i social?
S’han de potenciar i ampliar els serveis públics. Una de les idees per deixar de ser precari és tenir una renda bàsica universal. A més, calen polítiques d’indústria activa. És a dir, allà on no arribi l’estat hi ha d’haver empreses compromeses disposades a oferir els serveis que necessita qualsevol societat. A escala urbana calen regulacions.

“A Badalona el que passa és que hi ha manca d’autoestima”

En aquest context, no et preocupa que l’extrema dreta tingui cada vegada més pes?
La dreta i l’extrema dreta sempre existeixen. És en funció de com estiguem organitzats la resta que ocupen més o menys espais. A la perifèria de Barcelona, com en el cas de Badalona, el que passa és que hi ha manca d’autoestima. La gent no té consciència d’on viu i de què vol ser. S’ha potenciat una despolitització molt gran de la ciutadania a la perifèria, mentre que a Barcelona hi havia moviments veïnals molt potents i una forta idea de ciutadania. La gent que viu en barris de ciutats pobres té vides més precàries i és difícil que es reenganxi a la política.

Albiol ha sabut aprofitar-se d’aquesta manca d’autoestima?
Sí, però també hi ha hagut una manca de projectes. A Badalona ha manat molta gent a part d’Albiol que no ha aconseguit engrescar la gent. No només s’ha d’arribar a la institució, sinó fer que la gent faci política. L’esquerra no només ha de demanar el vot, ha de fer que la població s’organitzi. Només així s’aconsegueix que l’extrema dreta no passi. I ara està passant.