Una imatge dels monòlits que recorden els orígens agraris i industrials del Poblenou. Foto: Ajuntament
Al carrer de Llacuna descobrireu uns monòlits que són història viva del barri del Parc i la Llacuna del Poblenou. Ens parlen de l’Hort del Cànem, d’una presó, d’una rotativa, d’activitats, edificis i persones que ja no existeixen, però que formen part de la història del barri i que volem tenir present avui.
Abans que res cal recordar que cap al segle XVIII el Poblenou era un espai agrari amb unes poques cases rurals. La façana marítima, des de la Ciutadella fins a Sant Martí de Provençals era un terreny pantanós, de propietat municipal, que es feia servir per a les pastures. El nom de Llacuna fa referència a això, a una llacuna que ocupava part del territori i que es nodria del Rec Comtal, on es conreava cànem al segle XVIII. L’any 1716 l’enginyer militar Joris Prosper Van Verboom va planificar una séquia per assecar la llacuna i transformar-la en una zona de regadiu. A poc a poc s’hi van anar establint pagesos que sanejaven els terrenys i establien masies com Can Canals, el Taulat d’en Llimona i el mas de n’Alió. Fins que un gran canvi social va sacsejar el país: la revolució industrial.
L’abundància d’aigua al Poblenou va convertir aquests terrenys en òptims per a la manufactura cotonera barcelonina i al llarg dels segles XVIII i XIX Sant Martí de Provençals va anar acollint les activitats fabrils que la ciutat no podia encabir, sobretot fàbriques d’indianes. Lentament, i fins a principis del segle XX, s’hi van instal·lar fàbriques de tota mena, tan grans com petites: de tèxtils, de metalls, de vins, de sabó i espelmes, de gas, etc.
Una fàbrica convertida en presó
Una d’aquestes fàbriques va acabar tenint molt de protagonisme en la història del Poblenou: la fàbrica ‘Godó Germans, Milà i Cia, Filatura de Jute’, amb adreça a la cruïlla dels carrers d’Enna, avui Ramon Turró, i de la Llacuna i que va configurar el complex industrial conegut com El Cànem. Per començar, va ser testimoni de la Setmana Tràgica del 1909, un moment en el qual la família Godó va cedir un dels solars a la Guàrdia Civil per fer-hi una caserna. Durant la Guerra Civil l’empresa va ser col·lectivitzada i després, amb l’entrada de les tropes insurrectes, Carlos Godó va recuperar la fàbrica, malmesa per la guerra, i la va cedir al govern franquista. Les velles instal·lacions d’El Cànem del Poblenou es van convertir, del 1939 al 1942, en la Cárcel Provisional del Pueblo Nuevo, que pretenia alleujar la massificació de la presó Model. Sobre aquesta etapa n’ha escrit molt Xavier Benguerel, en particular al llibre Icària, Icària, amb el qual va guanyar el premi Planeta. L’escriptor descriu amb una precisió que talla l’alè les duríssimes condicions que van suportar les treballadores del cànem, un dolor que posteriorment van patir els presos polítics que la Dictadura hi va confinar en el pas previ al camp d’afusellament del Camp de la Bota.
L’any 1942 els Godó van vendre la fàbrica a l’Estat i l’edifici va ser enderrocat. En el seu lloc s’hi va instal·lar, el 1968, els tallers i la rotativa del diari La Vanguardia, que fins aleshores havien estat situades a l’edifici del carrer de Pelai. La incorporació del color a les pàgines de rotogravat feia necessària una nova maquinària de grans dimensions, i es va habilitar El Cànem per encabir-hi els nous tallers. La rotativa va continuar en funcionament fins als anys noranta. Amb la urbanització del 22@ l’empresa es va deslocalitzar i traslladar, i l’any 2008 es van enderrocar les instal·lacions.
Tota aquesta apassionant història de transformació és el que trobareu en aquests monòlits del carrer Llacuna.
Contingut elaborat amb la col·laboració de:
