La confiança és un dels trets bàsics en els quals es recolzen les relacions humanes. Confiança en les relacions del dia a dia, sense malfiances amb la parella; amb els polítics que ens representen; amb els mitjans d’informació; amb familiars i amics; a la feina entre els caps i els empleats; amb l’honradesa en els tractes econòmics, etcètera. Però n’hi ha una que és fonamental: la confiança en nosaltres mateixos, que si la mantenim, ens fa imbatibles.
Aprofito l’avinentesa per fer referència a l’espectacle vist aquest cap de setmana al Tàrraco Arena Plaça convocat per fer un concurs de castellers. Centenars de castellers amb diferents colors de camises amb una imatge acolorida acompanyada d’una èpica i estètica impressionants. Qui aixecava els castells? Enginyers, paletes, advocats, mecànics, pagesos. Gent de diferents orígens, edats i posicions socials, que segur que voten diferents partits, creients i agnòstics, tots amb un objectiu comú: aixecar els seus castells i guanyar el concurs, amb silenci i respecte mentre els de la colla rival intenten aixecar el castell.
Veure la pinya, el folre i les manilles i anar amunt, més amunt fins que l’enxaneta aixeca el braç i amb la mà toca el cel (serà el cel de la independència?)… Tots els presents, castellers i públic, cantant Els Segadors al so de les gralles… Posa la pell de gallina. I els crits d’independència encara més. No era un acte convocat per cap partit polític. La societat civil castellera ho féu. Això sí que ha estat una qüestió de confiança en nosaltres mateixos. Aquest poble no té aturador. Ànims!
