DEPENDENTISME. El torcebraç entre Inés Arrimadas i Xavier García Albiol (amb Miquel Iceta completament perdut i arrossegat, demanant de genolls com a fill pròdig la clemència del susanisme) per encapçalar el dependentisme a Catalunya ha tingut recentment la seva representació-baralla en relació amb la voluntat de substituir el govern català en la negociació als fòrums multilaterals de presidents autonòmics o pel sistema de finançament. La proposta és ben surrealista: pretenen que les filials dels partits del govern a Espanya representin els interessos d’un territori on no arriben a representar un terç dels seus diputats autonòmics i poc més d’una quarta part dels del Congrés. Les coses del diàleg són ben estranyes. I la baralla per encapçalar l’orangisme català encara ha estat més divertida quan Inés Arrimadas ha parlat de la possibilitat impossible de participar en un referèndum pactat que mai serà. La cap de files de Ciutadans crema la seva imatge a marxes forçades.
DIÀLEG. L’espectacle dialogant es manté, mentre al simple espectador li cau la cara de vergonya de tanta simulació. Si fos un partit de futbol ja hi hauria hagut expulsions. En plena operació de maquillatge, llegir els diaris de l’”establishment” fa envermellir. A aquestes alçades la credibilitat de la paraula diàleg ja ha caigut sota mínims. “Al diálogo dando y con el mazo dando”, recentment el govern en minoria del PP ja ha trepitjat l’impost de les begudes ensucrades i ha anunciat que portarà els pressupostos de la Generalitat al TC. El més bo de les desesperades operacions tercera via que organitza l’establishment de manera periòdica és que la seva credibilitat, cada vegada, dura menys. En aquest cas, no ha arribat ni a les 24 hores. El recurs està completament socarrimat.
