Hi ha el Parlament i el Govern de la Generalitat. Hi ha els ajuntaments i les entitats supramunicipals. Hi ha, hi som, la gent, nosaltres. I hi ha les ciutats, els pobles, els barris i els veïnats, que és on arrela la vida i on les vides vetllen per sostenir-se i realitzar-se. La visió global del territori i de les necessitats de la gent que l’habitem no pot ser planificada i decidida des de dat. El principi feminista que el fet personal és polític agafa una major dimensió quan practiquem política de proximitat, des de baix, des dels municipis. Amb perspectiva global. La quotidianitat personal i comunitària esdevé indicador de com les polítiques públiques o la seva mancança aterren damunt els nostres cossos, els nostres afectes, voluntats i anhels, i damunt els espais i els paisatges on ens desenvolupem. Gaudir o no d’espais comunitaris, d’espais naturals, d’aire net, d’alimentació saludable; tenir o no tenir accés fàcil a l’ocupació laboral, a la cultura, a l’educació permanent i a la sanitat pública; disposar o no d’ingressos suficients per omplir la nevera, llogar un habitatge i accedir a l’energia; i disposar o no de xarxa comunitària per sostenir la tasca reproductiva i de cures en la criança i en la dependència són, entre molts altres, factors que marquen la vida. Des de baix. I la política des de dalt, si no es vincula directament a la de baix, no funciona per millorar les nostres vides. Hi ha l’Estat, també, i tant. I Europa. Però el primer pas és la política local.

Quan parlem de Badalona en relació amb el país hi ha dos missatges que es repeteixen molt sovint: un en positiu, que situa la ciutat amb tota la seva complexitat com un element simbòlic i desllorigador, que aporta i que és mostra del que som com a poble, i un altre en negatiu, que analitza l’històric desequilibri metropolità entre el Llobregat i el Besòs amb un clar balanç de pèrdues i que ens ubica com una de les ciutats grans –entre la tercera i la quarta del Principat català– més pobres i més abandonades per les administracions públiques. En el pensament badaloní conviuen incrustades, d’una banda, la sensació de fracàs envers el rumb de la ciutat i el pes d’un llast que no deixa que ens en sortim i, de l’altra, una intensa vitalitat comunitària de resistència i lluita, de creativitat i emprenedoria, que teixeix vincles i defensa drets i que, en definitiva, sosté la cohesió que ens defineix com una societat compartida. Parlo de Badalona però parlo de moltes ciutats, de molts barris. És espai comú la percepció de tenir un gran potencial encara pendent de desenvolupar; ser pati del darrere de la capital catalana, amb més servituds que beneficis; que la falta d’un model de ciutat clar, consensuat i de llarg recorregut ens ha perjudicat; i que han faltat polítics a l’alçada que l’hagin fet valdre per aconseguir més autoestima i més inversions en infraestructures i equipaments i, sobretot, en revertir les ferides encara obertes del desarrollismo franquista sobre el territori, sense caure en el clientelisme especulatiu. Parlo de Badalona, però la percepció pot ser la mateixa en molts altres municipis, en moltes altres comarques. Parlo d’aquest concepte global.

L’autopista, fractura viva i amb els laterals pendents de construir després de més de 50 anys, o l’acumulació de despropòsits en la construcció de centres educatius simbolitzen bona part d’aquest abandonament. Que el gran equipament de país, el Museu del Còmic, hagi estat un engany, que revertir l’exclusió no hagi convertit el Consorci Badalona Sud en potent motor de la Generalitat o que la Mesa d’habitatge badalonina no s’hagi dotat en proporció a la gravíssima necessitat d’habitatge que patim són només alguns indicadors que, com a país, no s’ha tingut en compte què és i què significa Badalona. Parlo de Badalona però el sentiment pot ser compartit per desenes de municipis: per un hospital comarcal pendent, per la manca de transport, pel trinxament del territori… Quan les grans companyies de creació cultural amb projecció internacional es plantegen abandonar la ciutat per falta de suport municipal se certifica la responsabilitat local en la dissort per manca de model i projecte amb mirada llarga. Però delata que, com en tantes altres coses arreu del territori, falta també un vincle amb la planificació global de país.

Mentre vaig ser alcaldessa de Badalona vaig anar diverses vegades al Parlament, algunes de ben rellevants. En cito tres. L’abril del 2016, convocada pel president de la Generalitat de Catalunya Carles Puigdemont a la cimera política i social sobre l’emergència habitacional, per anticipar una resposta conjunta i fer front comú a les retallades que el govern espanyol i el Tribunal Constitucional tenien previst fer contra la Llei 24/2015 d’emergència social i de protecció del dret a l’habitatge. El 27 d’octubre del 2017, quan vaig parlar en nom del món municipal a favor de la República Catalana, el dia que es proclamava la independència. El març del 2018 amb l’alcalde de Sabadell, Maties Serracant, vam registrar una proposta perquè el nou Govern es dotés d’una conselleria d’Habitatge que prioritzés amb urgència les polítiques públiques per fer front a aquest dret bàsic.

Fem del Parlament una eina útil per a Badalona, el país i les classes populars, que som, recordem-ho, el 95% de la ciutadania

A la cimera de l’habitatge del 2016 es va convidar a participar-hi les alcaldesses i alcaldes de les ciutats catalanes més grans. Per damunt del nostre color polític, fèiem pinya per afrontar un dels problemes més greus que assola la ciutadania del nostre país, poble a poble, barri a barri, ciutat a ciutat. Quatre anys i nou mesos després d’aquella primera cimera, i sense entrar a valorar el fruit d’aquell treball (la nova llei impulsada, les seves limitacions i les noves restriccions estatals imposades), vull destacar el fet en si. La convocatòria. Un encert fer-la per afrontar un problema de país, i un gran desencert que fos només una pràctica puntual. Només va ser una anècdota, quan reunir el món municipal i els agents socials hauria de ser el sistema habitual de relació institucional: piràmide invertida, de baix a dalt. Que el president hagués sigut alcalde podia marcar la diferència, ja que quan s’ha passat pel govern municipal l’anàlisi de la realitat i de les directrius polítiques que ha de prendre una institució de país com el Parlament no es pot entendre sense tenir en compte les aportacions dels alcaldes i les alcaldesses, que coneixen, coneixem, el pols de la vida a peu de carrer. Però les cimeres participatives i els espais de deliberació conjunts no van ser, dissortadament, la tònica.

Les paraules pronunciades el 27 d’octubre del 2017 amb fort caràcter municipalista van quedar en el record: “Els ajuntaments representem la política de proximitat i som els que defensem dia a dia els drets socials i els drets democràtics de les nostres poblacions plurals i diverses”, començava. La proposta de conselleria d’Habitatge presentada el març del 2018 va quedar en un calaix, menystinguda.

El municipalisme té una llarga tradició a Catalunya: des del segle XIX i fins a la República, passant per la Transició, ha estat l’eina que millor ha defensat les classes populars. L’espai on s’ha pogut defensar més i millor un programa polític des de la proximitat, l’honestedat, l’empatia i el treball militant com a valors centrals. El municipalisme no és només la gestió d’un govern local des de la proximitat. Representa una manera de concebre i exercir la política, amb una gestió de les institucions des d’una perspectiva de governança compartida: oberta, transparent i corresponsable amb el teixit social i la ciutadania.

Amb aquesta trajectòria, i en un context social, econòmic i sanitari d’emergència nacional com el que estem vivint, el municipalisme sobiranista i transformador, que representa un espai polític transversal, rupturista i amb capacitat de guanyar i governar en molts indrets del territori, hauria d’articular un espai polític coordinat i de país que pugui interpel·lar, conjuntament amb qui així ho vulgui i amb qui ja treballa en aquest sentit, els catalans i les catalanes en les pròximes eleccions del 14 de febrer. L’objectiu ha de ser afavorir l’articulació d’un espai polític ampli que tingui capacitat de superar l’estancament que viu la política catalana a partir dels principis següents:

1- La irrenunciable sobirania del poble català per decidir el seu futur i, per tant, amb la majoria de catalans i catalanes constituir una República Catalana. El reconeixement del referèndum de l’1 d’octubre com un punt de partida en aquest camí cap a la plena sobirania d’acord amb el clam històric que a Catalunya i als Països Catalans ja s’ha expressat en diverses ocasions, com ara durant la Segona República, amb l’Assemblea de Catalunya o amb l’anomenat “Procés” dels últims anys.

2- La necessària priorització de les polítiques socials en la transformació d’un sistema econòmic capitalista injust que ha deixat ja massa gent enrere. Les polítiques en habitatge, alimentació, energia, salut, educació i cultura com a pilars bàsics i públics per a la construcció d’un país realment democràtic han de ser el pilar de qualsevol proposta política i de govern en la pròxima legislatura. El bé comú, la gestió pública dels serveis, la transparència i la participació com a mínim indispensable han de ser també un eix estratègic en l’acció política al servei dels catalans i les catalanes.

3- La incorporació de l’ecologisme i el feminisme com a perspectives indispensables en una pràctica política inclusiva i igualitària. Entendre’ns plurals, diversos i com a iguals, des del respecte i la cooperació entre persones, municipis i administracions amb la idea que el projecte neoliberal consolidat els últims anys ha perjudicat els drets de totes i tots i, especialment, els de les capes més febles de la població catalana. Canviar la mirada cap a un projecte humà implica canviar les desigualtats estructurals que des de finals dels 80 s’han anat accentuant als Països Catalans. Treure el poder de les elits i de l’Ibex 35 per tornar-nos allò que durant tant de temps se’ns ha robat, apostant per una banca pública al servei d’una economia de la vida.

Posem, doncs, a disposició del país el coneixement i l’experiència del municipalisme que hem anat treballant per compartir i ajudar a bastir una proposta de recorregut que surti a guanyar les institucions per tornar-les a la gent i a les seves necessitats. Per fer-ho cal un canvi de xip, mirada llarga i voluntat de ser un projecte hegemònic, amb un programa de mínims i voluntat de guanyar Catalunya des d’una òptica socialista i sobiranista, feminista i ecologista. Constatem que aquesta voluntat guanyadora s’ha començat a expressar en alguns projectes municipals que hem vist néixer on s’han donat les condicions per compartir debats i anàlisis, sortir dels espais predefinits i poder assumir mirades més àmplies. Uns projectes que poden marcar el camí per guanyar Catalunya reconeixent també les aportacions fetes per altres projectes que prèviament van sortir del marc de la unitat popular i que també han tingut un recorregut d’èxit en pobles i viles del país.

Aquests són els principis que van fer néixer Guanyem Catalunya. Per això, personalment, i de la mà de la candidatura CUP-Un Nou Cicle per Guanyar, he fet el pas de la política local a la nacional. Per fer del Parlament una eina útil per a Badalona, el país i les classes populars, que som, recordem-ho, el 95% de la ciutadania. Fem-ho plegades, juntes. Siguem generoses i esdevinguem el motor de canvi i de ruptura que bona part de catalanes i catalans, i de badalonines i badalonins, estan esperant. De baix a dalt per condicionar el de dalt a baix.