Marina Vallés

Foto: Toni Delgado

Conversar un dilluns a primera hora amb Marina Vallés (Mollet del Vallès, 1998), base i escorta del Lima Horta Bàsquet, és començar la setmana amb molt bon peu. Ha jugat al CB Escola Sant Gervasi, al CB Mollet, al CB Granollers, al Bàsquet Femení Sant Adrià i a la Northwest Nazarene University. És psicòloga.

Cap membre de la teva família jugava a bàsquet. Te’n vas enamorar al CB Escola Sant Gervasi.
De veure’l a tot arreu perquè era l’esport que s’hi practicava. La meva primera entrenadora va ser la Chelo Aznarez, mare de l’Alba Orois, exjugadora del Bàsquet Femení Sant Adrià que ara juga a la University of Maine. Vaig començar amb 8 anys i de seguida em va agradar. Recordo que al principi no tocava la pilota amb la mà esquerra i la Chelo em feia entrenar moltes vegades amb la mà dreta al darrere perquè aprengués a utilitzar l’esquerra.

El teu següent destí va ser també a la teva ciutat: el CB Mollet.
Una etapa fantàstica. Vaig passar de jugar a l’escola, perquè en aquell moment el Sant Gervasi no era un club, a fer-ho al CB Mollet, on el bàsquet era la prioritat i ja no només estava amb companyes de classe. Al CB Granollers vaig jugar la meva etapa cadet i el primer any de júnior. Vam ser tres anys el mateix grup i entrenador, en David Delaurens.

Et va costar molt digerir el canvi al Bàsquet Femení Sant Adrià?
Els canvis em costen moltíssim i aquest va ser el més dur després del dels Estats Units perquè arribava a un club que encadenava títols en campionats d’Espanya i de Catalunya, i no sabia si estava preparada. Un cop a dins, l’experiència va ser brutal. Igual que la de la temporada passada, quan hi vaig tornar. Vam formar un grup humà i esportiu increïble amb en Dani José, que va apostar per mi.

Quan vas arribar al Lima Horta Bàsquet eres molt calladeta. Era pel canvi o per timidesa?
Diria que per les dues coses. Em costa agafar confiança, però quan ja la tinc, em deixo anar.

Però en aquest equip és impossible ser tímida, no?
[Riu]. És difícil! Em vaig adaptar més de pressa perquè les companyes són molt divertides i extravertides, i volen estar sempre juntes.

“Quan vaig arribar al Lima era calladeta perquè em costa agafar confiança”

Com t’ha ajudat la psicologia en una temporada amb tantes lesions a l’equip?
La Lucía Moreno es va trencar a la post temporada de l’any passat i la Nora Galve, quan portàvem pocs partits d’aquesta última… Havíem arribat les tres procedents del Bàsquet Femení Sant Adrià i elles es passarien el curs lesionades. És dur digerir-ho i molt més per la Lucía i la Nora, és clar. Com no puc canviar el passat, intento buscar sempre solucions. La realitat és que totes les jugadores de l’equip hem tingut lesions. Més mala sort, impossible.

Cops, però, que no us han impedit jugar el play-off d’ascens a Lliga Femenina i posar-li les coses molt difícils a casa, a l’anada de quarts de finals, al CB Jairis, que va pujar.
És una de les temporades de les quals em sento més orgullosa perquè hem superat molt les expectatives que es tenien des de fora i potser les nostres.

Heu jugat alguns partits amb Paula Tutusaus com a única jugadora interior.
Hi ha hagut matxs on érem només sis o set sèniors. Les júniors ens han ajudat molt. La nostra temporada té molt de mèrit!

Com et cuides per dins?
Bé… No és fàcil, per molt que sigui psicòloga… Quan estic sola sento que és el meu moment i molta pau interior. A mi abans no m’agradava estar sola perquè pensava que era dolent. Vaig aprendre a gaudir-ne als Estats Units.

Ets l’amor de la teva vida.
Exacte! M’encanta fer coses sola, com anar al cinema, i també estar amb les meves amistats, mon pare, ma mare… El meu germà és el més important per a mi.

Als Estats Units, amb la Northwest Nazarene University, vas guanyar dues Lliges (GNAC).
De tant en tant miro els dos anells i recordo imatges i detalls. Anar-hi a estudiar i jugar va ser la millor decisió de la meva vida. El primer any en Pol Olivier, jugador del CB Prat, i en Carlos García em van ajudar moltíssim, sobretot amb l’anglès i explicant-me el funcionament de la universitat. Sentia que estava començant des de zero perquè els horaris, els costums i l’humor eren completament diferents i tenia la meva gent molt lluny. Me’n vaig endur unes quantes persones per sempre, com dues amigues, l’Avery Albrecht i la Zoe Wessels. El tercer i el quart any, quan vivíem juntes en una casa, compartíem quasi tot el dia, però sabíem respectar els nostres moments.

Vols continuar al Lima Horta Bàsquet la temporada que ve?
Sí, sí. Ho tinc força clar. M’encantaria que fos un projecte que sigui continuista.