La tossudesa de Pili Bilbao

Seria meravellós que algú hagués gravat el primer entrenament en una pista de Pili Bilbao (Tarragona, 1962). Tenia 10 anys i es va presentar a les proves d’accés a l’equip de les Teresianes amb la cama dreta enguixada perquè s’havia trencat el peroné. Va arribar la primera i, per molt que li diguessin que no podia participar-hi, no va deixar anar la pilota. “‘Sí que puc, sí que puc’, els repetia, i vaig fer entrades amb la cama lesionada. Per pesada, em van permetre entrar al grup. No sé si tinc les idees clares, però sempre he lluitat pel que vull”, recorda, orgullosa.

Aquell dia va conèixer l’entrenador que més l’ha marcat, Miguel Vendrell, a qui retrata com “un apassionat que ens va contagiar l’amor pel bàsquet”. Amb Vendrell va compartir una dècada entre l’escol·la i el Nàstic de Tarragona, club pel qual van fitxar en bloc com a juvenils i competien a Segona Catalana amb les sèniors.

Amb el CB Tortosa, Bilbao coincidiria amb “les millors jugadores”, com Roser Llop, Anna Junyer o Rosa Castillo, guanyaria una Lliga, dues Copes de la Reina i dues Lligues Catalanes, i jugaria la Copa Ronchetti. Més endavant, s’incorporaria al Manresa, viuria la seva segona etapa al CB Tortosa i faria una pausa. Va tornar a jugar al Nàstic de Tarragona perquè els faltaven jugadores i el seu últim curs seria a la UE Horta.

No hi ha ningú que sigui més crítica amb ella que la mateixa Pili, a qui li encanta que el seu entorn també ho sigui. Això sí, sap posar-hi fre: “Arriba un moment en què deixo de lamentar-me i em centro a rectificar allò que he fet malament. No m’oblido de les temporades, n’aprenc”. De l’últim curs, “dolent” perquè el CBF Cerdanyola ha perdut la categoria, s’enduu amistats, haver pogut donar una mica d’ella a les jugadores i completar el camí totes juntes.

A Bilbao li ha costat molt prendre la decisió de no continuar a la banqueta del primer equip del CBF Cerdanyola perquè “és un gran club” i el motiu ha estat la manca d’oxigen. “Fa molt de temps que encadeno principi i final de temporada amb postemporada i per a mi és un moment molt estressant de fitxatges, i no m’agrada. Necessitava descansar uns mesos per poder continuar”, comparteix. Es forma perquè la pròxima oportunitat l’agafi preparada.

Amb el segon embaràs, el de les bessones Júlia i Andrea, va deixar d’entrenar i, anys més tard, quan ja havia decidit que no ho tornaria a fer, va dur les seves filles al CBF Cerdanyola perquè hi juguessin.

Una casualitat

“Quan fas un parèntesi costa molt tornar a entrar a la roda”, exposa l’entrevistada, que a l’equador de la segona temporada de les seves filles al club va tornar a entrenar. “Van fer un canvi a la banqueta i jo estava allà. Una casualitat que agraeixo molt”, comenta. Així va ser com va convertir-se en l’entrenadora d’un sènior en què hi havia poques jugadores, però “bones i molt treballadores”.

Quan va acabar el curs 2017-2018, sentia que necessitava viure el bàsquet “d’una altra manera” i va canviar el sènior per un cadet, “una experiència impressionant”. A la meitat de la temporada, però, Juan Couto i l’entitat van arribar a un acord per rescindir el contracte, i Bilbao va agafar les regnes d’un equip construït per competir a Copa Catalunya que ho feia a Lliga Femenina 2 i que no va guanyar cap partit en tot el curs.

“En aquell moment va poder més la il·lusió de poder recuperar la categoria perduda [als despatxos] que no pas tenir el cap més fred, perquè ni esportivament ni econòmica es podia assolir aquella plaça. Crec que l’equip podia haver pujat a la pista”, se sincera.

“Cul inquiet” des que va néixer, amb graus superiors en Tècnic Esportiu Superior i en Música, Bilbao té fins a quart de piano i cinquè d’acordió, va començar Història i li hauria encantat estudiar Arquitectura. Multiplica les hores del dia i es deixa l’ànima en el que fa.

“No t’ho creuràs, però avui he vist un partit meu de quan jugava al Manresa”, comparteix, divertida. El rival era el Xuntas, de Lugo: “La gran diferència que hi he vist és de ritme i físic”. Eren temps en què “les defenses no eren tan agressives perquè no hi havia tanta pissarra”. “A vegades els entrenadors i entrenadores volem tenir massa protagonisme amb les jugades quan potser, simplement, hem de crear espais perquè les jugadores creixin a partir de la seva presa de decisions, la tècnica individual i la lectura de joc. I no ens podem saltar passos d’aprenentatge a les categories inferiors”, defensa: “Si una jugadora està còmoda rebent de cara, hem de buscar-li situacions perquè acabi rebent així”.

A la UE Horta va entrenar el seu primer sènior, format per algunes jugadores que havien estat companyes seves el curs anterior. “El grup humà i esportiu era extraordinari i la segona temporada vam pujar a Primera B, l’equivalent a l’actual Lliga Femenina Challenge. Ningú s’esperava aquell èxit. Elles em van ensenyar i em van fer créixer molt”, recorda.

Al seu següent destí, l’AE l’Hospitalet, no es va sentir igual de còmoda. Aterrava en un dels millors equips de la categoria i va coincidir amb jugadores que “no entenien l’esport ni el bàsquet” com ella. “No era el meu lloc perquè guanyar partits no és sinònim de ser una bona esportista, i cal entrenar-se i saber que els triomfs són del grup. Així que vaig marxar perquè pensava que allà no podia fer el meu paper”, reconeix Bilbao.

“Haver patit càncer de mama em va ensenyar a ser més jo. No li dedico ni un segon a allò que no vull o no val la pena i a qui no m’agrada i/o em pot fer mal”, confessa la tarragonina, que no va deixar d’entrenar perquè al CBF Cerdanyola li van transmetre que ho fes si se sentia amb forces.

“Dirigir un grup va ser un suport immens perquè era continuar mantenint-me viva”, afegeix Bilbao, que sempre serà aquella nena que va superar unes proves amb la cama enguixada. La tossudesa ben aplicada pot ser una gran virtut. “Soc infinitament tossuda, eh”, conclou, divertida.