Edgar Iglesias (Director tècnic del Club de Judo La Salle Horta). Foto: Candela Rodas
“Per molt preparat que estiguis i per molt que hagis treballat, saps que el combat durarà cinc minuts com a màxim, i que pots perdre’l en uns segons. El judo t’ajuda a relativitzar les coses, resoldre i superar problemes, i a valorar les oportunitats”, explica Edgar Iglesias (Barcelona, 1996), director tècnic del Club de Judo La Salle Horta.
Al judo, si perds, o quedes eliminat del campionat o lluites per la medalla de bronze. El tatami sembla immens no?
Tal qual, perquè, a més, el pavelló és gran, i al tatami només hi ets tu, l’àrbitre i un rival que vol guanyar-te. L’entrenador és a fora, igual que els companys i les companyes, que t’animen.
Sents el públic o alguna cosa mentre competeixes?
Com a molt, estic atent a les ordres del meu entrenador i reconec, i ell ja ho sap, que són detalls puntuals. En plena acció no tinc la capacitat d’escoltar-ho tot i reflexionar-hi. El judo t’exigeix una presa de decisions molt ràpida i jo crec que soc creatiu.
Entenc que és un esport molt addictiu…
Si no ho fos tant, no el practicaria tanta gent ni cada dia tindria més adeptes. L’adrenalina t’atrapa. El judo és compartir bons i mals moments, aprendre, gaudir i acumular experiències. En un entrenament pots caure 30, 40 o 50 cops al tatami, que també és dur.
El primer que ensenyeu a qui comença és a caure?
A les famílies que no coneixen aquest esport sempre els comento el mateix: “Si traieu les sabates als nens o a les nenes i els deixeu entrar al tatami sols, el primer que faran serà agafar-se, tirar-se… És un joc natural”. Quan aprenen a caure, ja els pots donar continguts més tàctics. Saps què? Cada cop s’organitzen més cursos de prevenció de lesions en caigudes, que són naturals en l’ésser humà perquè tothom, tard o d’hora, cau. L’important és saber com caure o minimitzar el risc de fer-se mal. No és el mateix fer-ho de costat contra el maluc que picant les mans. Les fractures de maluc i fèmur són les més habituals en caigudes de gent gran.
Quines són les vostres prioritats com a club?
Que qui el practiqui amb nosaltres en gaudeixi el més possible. Fem classes des de P4 a persones adultes, veteranes i pares i mares. No té preu veure com persones que han deixat el judo hi tornen perquè els vas generar un bon record. Vinguin a entrenar-se molt o poc, fan club i el senten, i potser hi apuntaran els seus fills i filles. Connecten amb els valors del Club de Judo La Salle Horta.
Quants socis i sòcies teniu?
Ara mateix, 105, i abans de la pandèmia van arribar a ser-ne 150. Som un esport de contacte i vam ser un dels últims que vam poder reprendre l’activitat, especialment amb la canalla. Ara ens estem recuperant i una de les claus de l’èxit és la increïble implicació dels nostres monitors.
“No té preu veure com persones que han deixat el judo hi tornen”
Actualment, estàs estudiant el doble grau de Fisioteràpia i Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport (CAFE).
Reconec que, malgrat no haver repetit mai cap curs, de petit era mal estudiant. No volia que em demanessin deures ni res. Jo desitjava entrenar-me! Era molt i molt nerviós i el judo m’ha servit per posar ordre a la meva vida i establir quines són les prioritats. He descobert que hi ha temps per a tot i que, com més en tinguis, menys coses fas. Ara soc incapaç d’estudiar si abans no m’he entrenat.
Quan creus que vas canviar el xip amb els estudis?
Vaig treure bones notes a un cicle formatiu de grau superior en Integració Social i vaig decidir anar a la universitat. No m’ho havia plantejat mai… Vaig veure que gairebé tots els meus treballs al cicle eren sobre l’esport, que sempre m’ha encantat, i que podia ser la via des d’on ajudar la gent. Per això vaig començar després el doble grau.
El judo et ve família…
L’he mamat des de petit. Som un club que està a dins de l’escola La Salle Horta. El pare, el Jesús, impartia les classes al principi, i jo anava a veure competir l’Àlex, el meu germà, i la mare, la Mari Àngels, em deixava al gimnàs. Ella, ja de gran, va fer alguna classe de judo. El tiet Francesc, germà de ma mare, sí que el va practicar molt… De fet, gràcies a ell es van conèixer els meus pares.
Els va presentar?
No exactament… El pare i el tiet van enfrontar-se en un campionat, i en Francesc es va lesionar. En Jesús el va anar a veure a l’hospital, i allà va conèixer ma mare…
Quina història! Per cert, quin és el teu referent al judo?
El meu pare, en Jesús Iglesias, que va fundar el club el 1992 i, 30 anys després, l’entitat creix cada dia més. En aquell moment era un gran enamorat de l’esport sense formació en gestió de clubs que va demostrar una valentia que jo no tindria. Contínuament aprenc coses del pare. És un llibre obert i una gran persona.
