Manuel Sánchez-Villanueva Beuter

Diuen que, una vegada, en Bono, el cantant del grup irlandès U2, va sentir un comentari a la seva ciutat natal, Dublín, que explicava que, només de saber el nom del carrer on vivies, podien deduir si eres catòlic o protestant, ric o pobre i, fins i tot, el partit que votaves. El títol de la seva pròxima cançó suggeriria un lloc on els carrers no tinguessin nom, per esborrar la condició que ens fa prejutjar les persones i classificar-les per la seva procedència.

És una cosa que passa a moltes altres cultures i ciutats, però, sens dubte, a Irlanda el conflicte social va polaritzar la postura i el compromís de les persones amb les seves creences durant molt de temps, fent més visible aquesta qüestió.

La toponímia, o el nom dels llocs, respon a diferents raons: algunes de geogràfiques, altres d’històriques i altres de futures, també. El cert és que acabem dotant de significat els llocs, associat als seus noms, i de vegades el nom els atorga una certa rellevància: l’Arc de Triomf, la Ciutat de la Justícia…

Si observem el projecte de l’Eixample de Barcelona de 1859, d’Ildefons Cerdà, veiem que els carrers no tenien nom. Només les preexistències com la Barceloneta, el Poblenou o Sants, així com els accidents geogràfics. Però els nous carrers, no.

Aquesta és una comesa que l’Ajuntament de Barcelona va encarregar a Víctor Balaguer i Cirera el 1863, quatre anys després de l’aprovació de l’Eixample. Balaguer va ser un escriptor i un poeta reconegut que va acabar sent ministre. El seu perfil polític i d’historiador va ser determinant perquè l’escollissin per a aquesta feina. En el bateig de carrers i places, Balaguer es va dedicar a lloar els territoris de la Corona d’Aragó, les institucions i personalitats catalanes i algunes gestes històriques.

Una d’aquestes era un homenatge a una llarga resistència en conflictes armats i bombardejos sobre la ciutat de Barcelona: la plaça de les Glòries Catalanes.

Pocs anys abans del projecte de l’Eixample, el general Espartero va pronunciar la seva famosa frase sobre la necessitat de “bombardejar Barcelona cada 50 anys pel bé d’Espanya”, així que el castell de Montjuïc i la Ciutadella van ser llocs que, lluny de defensar la ciutat, van servir per bombardejar-la.

La plaça de les Glòries va passar de representar la pacificació dels històrics conflictes armats a l’escenificació del conflicte urbà permanent

Eixample Glòries

Dibuix de l’autor sobre el plànol de l’Eixample de Barcelona de 1859, d’Ildefons Cerdà. La Ciutadella militar i el parc actual, en línia vermella. La plaça de les Glòries inicial i l’actual, tramades.

El lloc que va escollir Balaguer, diferent del que tothom coneix avui, no podia ser més oportú: el final del passeig de Sant Joan, davant de la Ciutadella militar, envoltada de bastions i separada de les muralles de la ciutat antiga. Es va projectar una plaça a tall de conquesta, en homenatge a totes les Glòries Cíviques i Militars de Catalunya, que, tanmateix, mai no es va construir. Després de la revolució de 1868, la Ciutadella va ser demolida i cedida a l’Ajuntament, que la va convertir en parc, deixant sense sentit la plaça projectada.

No va ser fins a principis del segle XX que el nom de plaça de les Glòries va anar a parar al lloc que coneixem avui, aliè a tota la càrrega històrica que li atribuïa aquest topònim. Un lloc complicat, on confluïen els tres carrers més amples i més llargs de la ciutat –la Meridiana, la Gran Via i la Diagonal–, però també les línies fèrries de Granollers i Sants. Un veritable caos, sempre per acabar, sempre per resoldre.

Per Glòries hem vist desfilar autopistes, parcs, línies de metro i de tren, llacs, mercats ambulants i, fins i tot, un pont de vianants aprofitat avui a l’esplanada del Fòrum. L’últim projecte, el viaducte elevat inaugurat per les Olimpíades de 1992, va ser enderrocat tot just 15 anys després.

Com si la perseguís el pes del seu nom, en pocs anys la plaça de les Glòries va passar de representar la pacificació dels històrics conflictes armats a l’escenificació del conflicte urbà permanent. Un conflicte que, per altra banda, hauria de ser signe de normalitat.

Glòries representa el laboratori urbà a cel obert per excel·lència. El lloc del frec, del moviment i de l’intercanvi. Les diferents versions de Glòries evidencien la dificultat de viure en societat, d’arribar a acords, de construir ciutat. Cada versió també explica el context social del moment. La invasió del cotxe i la transformació de l’espai urbà al seu servei o els remeis posteriors en forma d’aparcaments dissuasius per evitar l’entrada de l’automòbil al centre de la ciutat.

I cada nova forma sembla sempre la definitiva; la fórmula màgica que resoldrà tots els mals del moment i que durarà eternament…

L’actual plaça de les Glòries, en construcció, es planteja com a resposta al repte climàtic que tenim al davant. Amb la nova recepta d’eliminar asfalt dels carrers de la ciutat, permetent que l’aigua es filtri al terreny i reduint també l’emissió de calor, la nova plaça pretén ser un lloc naturalitzat. Un parc urbà que ens recordi que formem part de la natura i que convivim amb més éssers vius al planeta. Un escenari que amaga una tramoia de clavegueres, trens, galeries i túnels al seu subsol per a poder representar-hi a sobre ‘El cicle de l’aigua’ o ‘La biodiversitat’.

Esborrar i començar de nou, com pretenia el cantant d’U2, per tal d’oblidar qui és en realitat Glòries, quin és el seu veritable origen. Fins a la pròxima crisi d’identitat, quan nous reptes de la nostra societat li remoguin la consciència. Benvingut conflicte.

Manuel Sánchez-Villanueva Beuter, arquitecte fundador de haz arquitectura i professor de projectes arquitectònics a la UPC