El 29 de juny vaig ser al Camp Nou, en companyia de 90.000 ciutadans més, participant en la festa “El concert per la llibertat”. Una comunió de gent de moltes procedències, ideologies i formes de ser però amb un objectiu comú: Exigir democràtica i pacíficament com a poble, el dret a decidir el nostre futur. Per això vull ser com qualsevol altre ciutadà de qualsevol altre estat. Per això vull la independència, per ser normal sense haver-me d’explicar i justificar contínuament; perquè parlo un idioma concret; perquè tinc uns costums; perquè penso i soc així. Els de més edat recordaran el mot separatista que és com s’acusava des de la mentalitat castellana centralista fa molts anys, als catalanistes que no combregaven amb el centralisme anacrònic, amb els que defensaven el català, els nostres costums i a ser autònoms del poder central; els que encara creien amb una federació dels pobles ibèrics; els que miraven i prenien model Pirineus enllà com a signe de modernitat i progrés, per no haver d’aguantar l’estultícia i la foscor d’una Espanya retardada i profunda, manada per unes oligarquies de terratinents, un militarisme tavernari i una església inquisitorial i lligada al poder. Sembla que poques coses han canviat fins avui dia. Ara, passats aquells temps, s’acostuma a definir la posició política dels catalans en si són catalanistes, nacionalistes, que si estem per l’independentisme, etc.
Per acabar amb els istes i els ismes, quan tinguem la independència a Catalunya i siguem estat, només ens caldrà dir: sóc català. Així de senzill i prou, sense adjectivacions complementàries amb plena normalitat. Ja serà hora !
Per Marc Garcia
