En aquests moments de la jugada, que tants barcelonins s’entretinguin a debatre les virtuts del pessebre de la plaça de Sant Jaume és un senyal de bona salut ciutadana. No serà per manca de problemes més greus a la ciutat i al món que hom observi amb cert humor que treure uns minuts al desassossec de la vida quotidiana per discutir si el pessebre és prou modern o tradicional és francament encoratjador. Deixeu-me dir per començar que a mi m’ha agradat el pessebre d’enguany: ha estat prou tradicional per reconèixer-hi les essències icòniques de tota la vida i prou modern per no competir amb els que el mateix Ajuntament o les Associacions de Pessebristes munten al Monestir de Pedralbes, al Museu Marès, al Reial Cercle Artístic o en altres indrets de la ciutat.
Això dels pessebres és com una comèdia de Shakespeare: cada versió explica el mateix, però alhora són ben diferents. Afegim-hi que, de retruc, aquest fet remarca l’extraordinària vigència del dramaturg anglès. Malgrat tot, aquest any el pessebre no ha estat, dissortadament, el principal protagonista de la plaça de Sant Jaume i, en conseqüència, el tradicional debat que arrossega ha passat a un segon pla, víctima, segurament, de l’enorme quantitat d’elements nadalencs que han guarnit aquesta plaça tan nostrada.
Situats a la plaça, a la dreta, un arbre de Nadal, fastuós regal de Mercabarna, amb una alçada de 15 metres. Al davant, a la façana de la Generalitat, una profusió de cartellets amb tota mena de reivindicacions tan adients per Nadal com per l’Onze de setembre o, ateses les circumstàncies, un dia qualsevol. Al darrere, a la façana de l’Ajuntament, una gran banda dedicada, ara sí, a les festes de Nadal. A l’esquerra, el pessebre, una escenografia signada per Ignasi Cristià, lleugerament inspirada en les antigues construccions napolitanes, que lluny de fugir d’estudi recull totes les peces del pessebre tradicional amb la mirada posada al segle XXI (res que no fessin en el seu moment els seus antics col·legues italians). De context, algun balcó i un àtic-terrassa il·luminats, no sé gaire bé si a propòsit de Nadal o simplement perquè fa bonic.
El pessebre no ha estat el principal protagonista de la plaça de Sant Jaume i el tradicional debat que arrossega ha passat a un segon pla, víctima de l’enorme quantitat d’elements nadalencs que han guarnit aquesta plaça tan nostrada
Tot plegat, una construcció exageradament carregada, mancada de guió i allunyada del que un espera trobar a la plaça més simbòlica de tota Barcelona. Efectivament, aquest any s’ha parlat poc del pessebre potser perquè obligaria a parlar de tota la plaça i això requeria, sap greu dir-ho, un tractament especial. A més, hi ha hagut sort perquè ben bé s’hi haurien pogut afegir els ja tradicionals personatges que a hores fixes reclamen a crits, a un costat i l’altre de la plaça, els seus íntims desitjos reivindicatius disfressats de pastorets. O les múltiples manifestacions que dia si dia no es congreguen a la plaça haurien pogut tenir la idea de portar garlandes, un barret del Pare Noel o, en funció de la gravetat del tema, un ramat d’ovelles.
Cal dir que tot plegat ha estat casual, que ningú ho ha planificat, que ha estat una barra lliure a conseqüència, amb total seguretat, dels inevitables efectes benèvols d’aquesta època de l’any, circumstància que ens hem d’agrair i que alhora ens recorda que ens hem de reunir perquè això no acabi sent un mal precedent.
Atès que els estimats Reis Mags d’Orient no tenen cap ofici a la plaça de Sant Jaume i que són experts proveïdors de somnis i desitjos, hauria calgut demanar-los la funció –també nostrada—d’intermediació entre tots els que volem significar la plaça com el millor recordatori de Nadal a Barcelona perquè l’any vinent ens posem ràpidament d’acord i la convertim en el punt zero d’aquest moment tan estimat pels barcelonins.
Xavier Marcé, regidor de Cultura i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona i regidor de Nou Barris
