Aquest cap de setmana ens vam assabentar de la caiguda del dictador egipci Hosni Mubarak. El que havia estés la por i la mort durant 30 anys ha caigut empès per la força de voluntat dels seus conciutadans. Els egipcis van dir prou, i han portat la seva reclamació fins a les darreres conseqüències. Mubarak havia anunciat que abandonaria el poder al setembre, però era massa temps per a una gent que havia estat esperant aquest moment durant tres dècades. És estrany, però de tant en tant ens trobem amb algun cas en què les armes no tenen res a fer contra les mans obertes. Ja va passar l’abril del 1974 a Portugal, amb la Revolució dels Clavells, i ha tornat a ocorre aquest febrer a Egipte.
El dia següent de la fugida de Mubarak els egipcis van sortir al carrer amb pots de pintura i pinzells i van començar a pintar les voreres de colors. Anaven tapant el gris de l’asfalt, el gris de trenta anys de dictadura, amb els colors blanc, negre, vermell, etc. En definitiva, els egipcis estrenaven un nou país i, tal com faria qualsevol que estrena una casa nova, el primer que va fer va ser pintar les seves parets, en aquest cas les voreres. Les famílies es reunien al carrer amb els rodets i passaven un cop i un altre capes de pintura per amagar del tot un calvari que ha durat tota una vida.
Són diverses les imatges que quedaran d’aquesta revolució, però crec que cap és tan colpidora com aquest gest d’ajupir-se i pintar la vorera amb un pinzell. Malauradament, ens hem acostumat massa ràpid a la sang televisada. Tants anys de conflicte palestino-israelí ens han fet immunes a l’aparició en pantalla d’un ferit o, fins i tot, d’una persona morta. Per contra, les imatges de felicitat són cada vegada menys freqüents, i per això l’instantània de milers d’egipcis rient mentre pinten les voreres és commovedora. Tant de bo, totes les voreres fossin de colors.
