Si s’arriba al punt que s’han de fer tants arrenjaments que no val la pena seguir apedaçant, val més la pena fer taula rassa i fer la peça nova.
L’estat espanyol no ha sigut, ni és, ni serà mai autènticament democràtic, els que tenim certa edat i hem viscut una part de la nostra vida dins la dictadura ja no ens feia massa gràcia el fet de pertànyer a aquest estat, però teníem l’esperança de que quan acabés aquell mal son s’arreglarien les coses de tal manera que passaríem a ser un nou estat similar als estats europeus que ens envolten, però la cosa no ha anat així i hem estat enredats un cop més.
La paraula “democràcia” es de les més prostituïdes del diccionari, fins i tot la dictadura franquista deia que era “una democracia orgánica”, les dictadures comunistes anomenaven els seus estats repúbliques democràtiques i avui dia encara hi ha molts estats que es consideren com a “democràcies” on es fan eleccions que son una pura farsa.
Alguns polítics catalans, suposo que de bona fe, es van creure que l’estat espanyol es podia reconduir cap una autèntica democràcia i fins hi tot van intentar influir perquè fos així, però vet aquí que portem 35 anys i estem com al principi, amb un sistema que per no evolucionar, es el causant de tots els mals que ara ens afecten tan el terreny econòmic com el cultural i el polític.
La crisi tan sols ha fet aflorar a la superfície els mals que s’estaven gestant per sota; una mala planificació econòmica, una malversació de cabdals públics i una corrupció generalitzada que arriba a tots els estaments de la funció publica, tot això fruit d’un sistema electoral poc transparent on les llistes tancades manipulades pels partits han propiciat l’arribada a llocs de responsabilitat de personatges, o amb dubtós tarannà democràtic, o amb poca preparació acadèmica, o amb una desmesurada cobdícia per fer-se ric a costa del diner públic o amb les tres coses a la vegada.
Tenim el que el sistema a propiciat i les veus que des de dins el sistema parlen de regeneració, transparència i canvi son cants de sirena per enredar un cop més al personal i fer allò de “ que tot canviï per que tot quedi igual”. De quina manera es pot canviar el sistema des de dins el propi sistema si ni tan sols es permet als teòrics representants del poble votar en consciència sinó que son obligats a defensar els interessos de partit per sobre dels interessos dels ciutadans que els han elegit i a sobre no volen ni sentir a parlar de canviar ni una coma de les regles del joc. A Catalunya tenim, si la majoria ho vol, un camí que es a la vegada una esperança i una possible solució per sortir d’aquest estat que ni sap, ni vol canviar, que és crear un nou estat sense els vicis, usos i costums del “Reino”, tot i que la dificultat més gran la veig en que alguns partits i polítics catalans s’han empeltat tan del sistema estatal que només fan que posar pals a la roda per aconseguir-ho.
Per Ramon Masvidal / Professor Mercantil
