L’onada de calor està sent intensa, però l’onada de vergonya que aquests dies trenca sobre el barcelonisme és una altra cosa. És una onada sense precedents (o amb tants precedents que deixem-ho estar), de no sé quants metres, monstruosa, que ja fa temps que vèiem venir des d’un horitzó proper però que crèiem que no avançaria tan de pressa perquè… perquè Messi. Sempre Messi. Com si Messi també frenés onades de misèria.

Bé, ara ja tenim l’onada a sobre, i no hi ha refugi que valgui. Repasseu, si la dignitat i la força espiritual us ho permet, les portades dels diaris esportius d’aquestes últimes setmanes. Repasseu-les bé, pam a pam. Escruteu-les amb atenció, acosteu-vos a la plana i oloreu-la, toqueu una estona el paper, deixeu-vos destrossar per uns anys 90 que, lletra a lletra, us miren als ulls i us amenacen la vostra vida i la dels vostres fills.

Fa unes setmanes, Griezmann, l’home que encara riu ara. Un Club agenollat davant la rialla de l’adolescent. Dies després, Neymar. Que torni el fill pròdig, el que va dir-li al pare que aquí es quedava, que ell se n’anava a triomfar a terres franceses per quatre duros més i quatre competitivitats menys. I ara, per acabar de rematar el cicle gloriós de pena i de desfeta, ves que no torni també Alves, la llegenda que va marxar d’aquella manera i a qui avui l’alè li fa un tuf a passat que tomba d’esquena.

L’onada de vergonya aliena monstruosa que aquests dies trenca sobre el barcelonisme no té precedents

Hem llegit portades que emmarcaven les paraules “Tranquilos, vendré” de Neymar. Tranquilos, vendré. Neymar dient això al Barça. Tranquilos, vendré. Neymar calmant als jugadors, i també a nosaltres, assegurant-nos que vindrà. Perquè el fet que torni l’ambició torta i desordenada ha de calmar al millor club del món, representa. I per això el diari ho destaca. Tranquilos, vendré.

Hem vist portades en què s’anunciava que el brasiler cobraria la meitat i que retiraria la demanda per la comissió de la renovació. Noti’s la desesperació a banda i banda. L’un per sobreviure al camp, els altres per sobreviure als despatxos.

I hem tolerat portades en què s’afirmava a baix que “Neymar quiere pedir perdón” i a dalt que “Alves, a tiro”. Sumeu les dues tristors, els dos símptomes units en una única pàgina magistral, i traieu-ne vosaltres mateixos les conclusions que la paciència i la calor infernal us permetin.

Som aquí, senyores i senyors, en plena onada de vergonya aliena. I això són només uns quants exemples relacionats amb la política de fitxatges, d’entrades i sortides, només una petita part de tot aquest nuñisme que s’exhibeix i se’ns menja i corona les portades i abraça el Camp Nou. Ho tenim aquí i estem deixant que ens ofegui. Mentre l’onada de calor assenyala el devastador canvi climàtic, l’onada barcelonista assenyala la fi dels millors anys de la nostra vida.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram