Totes les persones mereixem respecte, una mirada atenta. Com més necessitat, més especial ha de ser la mirada, més precisa. Aquí rau l’obstinació d’alguns.

Augmentar el dolor de les persones que ja pateixen és una irresponsabilitat que no té disculpa ni perdó. La dignitat és un sentiment que obre pas a l’esperança. El seu veritable motor és la vergonya, deia Victor Hugo en el seu relat sobre els Miserables: el primer pas per a detectar la injustícia és una llàgrima als ulls de la llei. La vergonya és una rebel·lia competent, ens dóna ànims per denunciar els desnonaments i els incendis de fred de les gents ancianes, pobres o malaltes (hi ha qui només veu delinqüents).

Lucía dorm al sofà que una amiga li deixa fins que les seves dues filles i una néta s’aixequen al matí. De vegades va on el seu germà, però també s’ha d’aixecar d’hora perquè no la vegin els serveis socials, ja que ell pot perdre la prestació de dependència. És un cor oblidat, ordit per les presses, l’atropellament del desnonament, de la degradació de l’atur, de la desescalada salarial, de la deshonra d’haver d’anar als bancs d’aliments, del desdeny d’esperar mesos la resposta a una sol·licitud de prestació social, de la prostració sistemàtica en les oficines d’ocupació i en els serveis socials… De la pèrdua d’intimitat per explicar la seva situació en tants llocs. Amb ella parlem del suïcidi, una guerra sorda contra la pròpia vida que els experts atribueixen a la salut mental, una violència que no destrueix des de dins de l’individu sinó des de fora; com si patir depressió enfront de la misèria i la humiliació, enfront de la denigració, fos cosa de bojos.

Ser precari de la societat no és només patir, també és patir l’etiqueta de la societat que vol fer més amable la pobresa

“No sóc un client, ni un consumidor, ni un usuari del servei. No sóc un gandul, ni un captaire ni un lladre. No sóc un número de la Seguretat Social o un expedient. Sempre vaig pagar els meus deutes fins a l’últim cèntim i estic orgullós. No accepto ni busco caritat. Em dic Daniel Blake, sóc una persona, no un gos, i com a tal exigeixo els meus drets. Sóc un ciutadà, ni més ni menys”. Així explica Ken Loach en la seva meravellosa pel·lícula, el calvari en l’embolic burocràtica de tants que han perdut la feina i sol·liciten el subsidi. Anomalia salvatge que de vegades troba un arbre brau de vendavals d’ànim com quan la PAC de Badalona, desconsol optimista, surt al carrer per exigir la renda bàsica, per oposar-se als desnonaments o per recordar-nos els últims acomiadaments. Quin altaveu hi ha per les seves acampades? Qui s’ha assabentat de les últimes vagues de fam?

Una callada síl·laba segueix cremant en un rumor que va netejant la vanitat d’algunes paraules que clamen dignitat. Ser precària o exclosa del circuit del consum i la normalització social no és només patir, és també patir una realitat etiquetada per un poder que dissenya arguments per fer més amable el discurs al voltant de la pobresa. Una mena de culpabilitat col·lectiva que els obliga a retre comptes de la seva pròpia dissort. A ser investigades per cobrar -les que cobren. A dir on són, on viuen, amb qui s’empadronen; si surten del país, si tenen parella, o si els toca la loteria.