Fa pocs dies la Unió Europea va rebre el Premi Nobel de la Pau, en reconeixement a sis dècades de contribució mundial a la pau, la democràcia i els drets humans. Segurament, per als que van premiar Barack Obama abans de conèixer la seva obra al capdavant dels Estats Units, les institucions europees han fet mèrits més que suficients per ser guardonades.
No obstant això, en matèria de drets humans és molta la tasca que encara els queda pendent, i a Catalunya –i als Països Catalans en general- en tenen un bon exemple d’estudi, perquè els mandataris europeus no són aliens al fet que en alguns dels estats membres –i Espanya n’és el primer gran exemple- els drets humans i dels pobles són violentats per sistema. Paradoxalment, però, en aquesta política comunitària el més freqüent és el deixar fer i no immiscir-se en «assumptes interns». Per això, hi ha motius de sobres per posar en dubte el criteri del comitè guardonador.
Crec que davant la força i el no acotar el cap que ha demostrat sempre el poble de Catalunya, tant el ministre Wert, que es vol carregar la immersió lingüística i la llengua catalana a l’Ensenyament, com el govern del PP, que no para de fer embats contra Catalunya, els seu Govern i les seves llibertats nacionals, necessitaran molt més que els seus discursos caducs i rovellats sobre la “llibertat” per destruir la voluntat d’aquest poble.
I aquí, i en el dret a decidir i a poder consultar els ciutadans catalans sobre el futur del seu país, sense traves, joc brut ni amenaces –com passarà d’aquí a uns mesos a Escòcia-, és on la UE hauria d’entrar seriosament, i començar a guanyar-se la seva nova nominació de premi Nobel de la Pau.
Per Santi Capellera I Periodista
