Em pregunto simplement quina diferència hi ha entre la censura de les caricatures de Charlie Hebdo des de l’aïllament integrista i l’establiment dels límits del curador en un museu públic d’art contemporani d’un país suposadament democràtic, quan es tracta de poder exposar una obra que parodia o caricaturitza la figura de l’exmonarca.
L’interessant és que l’exposició o la impossibilitat de fer-la, per dir-ho amb Derrida, es converteix en un cas d’estudi. La decisió del director reprodueix precisament les lògiques del poder sobirà i el funcionament oligàrquic de les institucions públiques que l’exposició pretenia posar en dubte a través de la feina dels artistes. De nou, el sobirà es converteix en bèstia i decreta l’estat d’excepció.
La diferència és que estem en un context on les xarxes socials i els mitjans de comunicació perforen els murs del museu disciplinari i sens dubte, la imatge de l’escultura de Doujak ha estat més vista per internet durant aquests dos darrers dies del que ho hauria estat mai dins de l’exposició.
El museu com a espai de debat i representació democràtica està en crisi i si l’exposició ha servit per revelar-ho, ja ha valgut la pena. Ara ens toca actuar, a tots, com a ciutadans.
