L’últim votant d’Unió tanca La Vanguardia i sospira. Doblega el diari i torna a topar amb el coi de titular. “El sí s’imposa”, llegeix. Quina necessitat hi havia de fer un titular així, Màrius? L’ambigüitat del resultat ens permetia aferrar-nos a alguna falsa esperança, no entenc per què el sí s’ha d’imposar, Màrius. No ho entenc. Comptàvem amb tu, amb la força del seny periodístic.

L’últim votant d’Unió no s’explica l’incipient canvi de rumb del diari, acostumat com està a l’immobilisme de la publicació i a la coneguda tradició de no deixar-se influenciar per la ideologia que ostenta el poder. És ben estrany i misteriós, pensa. I decebedor, afegeix. L’home, d’uns 54 anys i unes 54 empreses vinícoles, paga la consumició i s’aixeca de la terrassa del Sandor, deixant el diari i uns quants escons allà.

L’últim votant d’Unió camina Diagonal amunt amb les mans a la butxaca. Li sona el Whatsapp i el mira mentre avança. El missatge ve del grup “Familieta y más”. Un dels 132 familiars de primer grau que el conformen ha compartit la notícia de la imputació de Mas, Ortega i Rigau pel 9N. A l’alçada de Ganduxer amb Bori i Fontestà, l’home se’n fa creus i s’indigna profundament amb la decisió del TSJC. Tan profundament que arriba a pensar per un moment que potser sí que valdria la pena intentar… No, no, calla, no ens animem que, amb diàleg, amb el mateix diàleg dels últims tres-cents anys, la situació s’arreglarà amb garanties. N’està convençut. El que cal és la força del diàleg. I la de la paciència eterna. Eterna com la glòria de Déu, aproximadament.

L’últim votant d’Unió creu que, malgrat tot, avui l’àpat al Via Veneto ha estat especialment agradable. En surt satisfet, recordant els àpats d’aquella Catalunya moderada que anys enrere en tenia prou no tenint-ne prou. Aquell dinar és un dels pocs rastres de seny que queden al país. Sense representació parlamentària ni cap mena d’influència efectiva, aquell dinar passa a ser la força de la moderació. L’única força palpable. El carpaccio moderat, el bacallà moderat, les trufes moderades. I poca cosa més. La resta es confon amb una rauxa desbocada que no aportarà res de bo a aquest país petit i difícilment autosuficient.

L’últim votant d’Unió se’n va cap a casa. Ara encara pot anar-hi. D’aquí a uns mesos l’anarquia i el desordre ho impedirà, no podrà ni caminar tranquil·lament per un carrer assenyat. I ells no podran ser al Parlament per explicar-ho, per reclamar respecte, per exigir respostes a l’aire, per suplicar que aquell engany del govern central sigui l’últim, per demanar de genolls que aquell incompliment no es torni a repetir. Per queixar-se per sempre del seu benestar de sempre.

L’home, d’uns 54 anys i unes 54 renovacions de subscripció a una Vanguardia sempre lleial, creua pel carrer Carrasco i Formiguera abans d’arribar a la seva finca i obrir la primera porta. Carrasco i Formiguera, pensa. Me n’han parlat però no l’acabo d’ubicar. Últimament dediquen carrers a tothom. No en volien fer un a aquell el Rubianes, també? Déu n’hi do. L’últim votant d’Unió tanca la porta de casa, deixa les claus al rebedor i anuncia la seva arribada amb una certa desgana. Roxana, ya estoy aquí, he comido fuera al final.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram