Perdre el temps amb premeditació i traïdoria és una cosa que només pot fer l’home. Els animals no tenen la capacitat de sentir-se culpables: no saben el que és el remordiment, i menys encara el remordiment provocat per la pèrdua de temps conscient (nota mental: cal una paraula per a això. Segur que els alemanys i els japonesos en tenen una).
Quan vaig esborrar el meu compte de Twitter crec que duia uns 28.000 tuits. Calculant per sobre, a 140 caràcters per tuit, surten 3.920.000 caràcters, que són una mitja d’un milió nou-centes seixanta mil paraules. Amb una font estàndard de cos 12 ens surten quatre mil tres-centes cinquanta-cinc pàgines, el que vol dir que podria haver escrit l’equivalent a La recerca del temps perdut de Proust i La broma infinita de D.F. Wallace –amb les notes incloses– en el temps que he invertit escrivint gilipollades a Twitter.
Vol dir això que si no haguéssim perdut vilment hores i dies tuitejant sobre nicieses o escrivint eulògies a Facebook, podríem haver escrit sis o set novel·les? Per descomptat que no, perquè pressuposar que la majoria d’usuaris de xarxes socials saben escriure o tenen estudis és com esperar que l’Espanyol golegi el Madrid en partit de lliga. Però la dada és prou significativa per fer-nos pensar una mica. I això, en aquests temps que corren, ja és molt.
El meu professor de literatura, un dels homes més intel·ligents que he conegut mai, em va dir que calia perdre el temps sense por. Deia que era necessari aixecar-se de l’escriptori, deixar de treballar i saber que en els següents vint o trenta o seixanta minuts te n’aniries a jaure al sofà a no fer absolutament res. Ser conscient que anaves a no fer res. Aquell exercici et permetia saber que ja havies tingut el teu moment zen del dia, un moment lliure de preocupacions en què alliberes la ment i t’oblides dels drames del dolorós caos diürn, i ja podies tornar a treballar.
Per desgràcia, aquest moment ha estat substituït per centenars de micromoments de relax camuflats que anem encadenant al llarg del dia: tuitegem mentre treballem, pengem una foto, actualitzem el blog, fem el cafè, fem el cigarro, escoltem el butlletí de les 11. Si sumes tots aquests moments veuràs que has estat hores sense fer res productiu, però que l’estrès provocat per aquests instants t’ha fet bullir el cervell.
Però ho seguirem fent. Perquè hem arribat a un punt en què jaure al sofà ens sembla una pèrdua de temps irreparable. Hem d’escriure, fer fotos, explicar què fem, què dinem i on som. No sigui cas que, per un moment, deixem de ser interessants.
