Deia José Saramago que l’alternativa al neoliberalisme era la consciència. Parafrasejant aquest gran pensador i mutant les paraules, jo crec que l’alternativa a la crisi econòmica és l’honestedat. És clar que això no és una mesura econòmica, ni un canvi de paradigma polític, però crec que és una mesura que podria donar una efectivitat molt bona, si més no, al nostre país.
Entenc que s’hauria de demanar l’honestedat als bancs en primer lloc, que fossin responsables de les seves accions. No tot és possible ni es pot admetre en el joc de crear valor pels accionistes. També s’hauria de demanar honestedat als polítics. Potser en aquest cas tan sols valdria el respecte al dret que ells mateixos creen i una vocació de servei públic, aquí rau l’honestedat de la política.
Per no allargar més la llista, finalment ens hauríem de demanar honestedat a tots nosaltres com a ciutadans, com a treballadors, com a votants i com a persones compromeses. L’honestedat en aquest cas radica en una voluntat personal i diferent per a cadascú, potser en una voluntat d’esforç per tirar endavant, de voler participar un altre cop en les decisions que afecten les nostres vides, de treballar –els que tenim aquesta sort– i de deixar de banda tanta fal·lera per la cultura de la riquesa fàcil. Al final, els contes, ja siguin de fades o del totxo, són això, contes i res més.
