El diccionari de la RAE ens diu que assassinar és “matar a alguien con premeditación, alevosía, etc”. Del verb morir ens confirma que consisteix en “llegar al término de la vida”. És evident que quan t’assassinen, és a dir quan et maten amb premeditació o traïdoria, arribes al final de la vida. No cal ser Sherlock Holmes per aconseguir aquesta conclusió. El problema de tot això és quan escollim determinades paraules, o bé per atorgar determinants subtexts al missatge, o bé per certs prejudicis que viuen latents al nostre cervell.
Hom mor bàsicament per tres raons: assassinat, accident o per motius biològics. En una guerra, i el conflicte entre israelians i palestins s’assembla bastant a una guerra, les persones sobretot moren per la primera causa. I no importa si és per un coet de Hamàs o per un raid aeri realitzat per ultramoderns avions de guerra. Tothom assassina. A partir d’aquí, es pot parlar de tots els condicionants polítics, filosòfics i morals que es trobin per justificar el que sigui, però tots els morts tenen una característica en comú: són éssers humans.
Durant l’època dels actes terroristes d’ETA em fastiguejaven molt els minuts de silenci que es realitzaven per tot el país. Era evident que calia expressar el rebuig per la violència d’aquell grup terrorista que tant mal va fer. Però, per què no es feien minuts de silenci per cada víctima de la violència de gènere, només per posar un exemple? Hi ha morts de primera o de segona divisió? Uns eren assassinats i altres morien?
El periodisme té una responsabilitat social enorme i, com a ciutadans, crec que podem exigir que els redactors siguin més curosos amb l’elecció del lèxic. Perdoneu-me que citi a Camilo José Cela en una frase una mica grollera, però ell va dir que “de la misma manera que no es lo mismo estar dormido que estar durmiendo, tampoco es lo mismo estar jodido que estar jodiendo”.
per Àlex Ribes (@alexsocietat)
